Dijous hi ha el partit de tornada de l’eliminatòria de la copa entre el Barça i l’Espanyol, i no em puc estar d’arrossegar unes reflexions que em va produir el partit d’anada, en què l’Espanyol va guanyar 1-0 un decandit Barça, al qual, però, hem vist reprendre el seu nivell habitual amb la contundent victòria contra el Betis. La primera és l’admiració compartida en quasi totes les cròniques pel gol de Melendo. Aquest jove jugador, que havia fet un partit discret, va veure un espai, hi va anar i en un gest de valentia va demanar la pilota, Navarro ho va copsar i li va donar i ell la va col·locar tranquil·lament on Cillessen no podia arribar. Una jugada, per estar al dia, digna del millor Coutinho. El problema és com el seu entrenador pot treure profit d’aquestes aptituds vist que en el partit següent, contra el Sevilla, el noi no va respondre. Si no és que va ser flor d’un dia, el seu truc seria jugar horitzontalment al darrere dels dos davanters i quan, una o dues vegades per partit, vegi l’espai, merèixer que li tornin a fer una bona passada per fer gol venint des del darrere.

Quant al Barça, vam veure que l’entrenador va fer rotacions amb els acostumats Digne, Denis Suárez i Aleñá, però va donar la sorpresa fent jugar Rafinha i Aleix Vidal, que entraven en la suposada llista de sortides del mercat d’hivern. Posats a fer, vist el resultat del partit i que a Messi li van aturar un penal, la lògica hauria d’haver completat la juguesca i alinear un altre de la llista, Deulofeu, amb el desafiament de substituir Messi a veure si d’una vegada es desfeia del bloqueig que té, explotava i ens podia tornar el record viu de la seva classe. Sorprenentment, Valverde també devia reflexionar i ho va fer en el partit següent, contra el Betis, en els nou minuts finals. Tot i el poc temps va generar sensació de perill i no va poder rematar una ocasió de gol que, atenció, ell mateix s’havia fabricat. Ara veurem si aquesta alineació ha estat com un cant d’adeu, com va passar amb Rafinha, o l’oportunitat d’una nova confiança.