Somriure etern
El 16 de gener, Roberto de Assís anunciava que el seu germà Ronaldinho penjava les botes oficialment als 37 anys. La notícia va sorprendre més d’un, no tant per l’adeu del mag brasiler dels terrenys de joc, sinó perquè la majoria de gent ja el donava per retirat des de l’any 2015, just després de deixar de jugar pel Fluminense, el seu últim equip. Des d’aleshores, només se l’havia vist en partits benèfics i també amb el Barça Legends, oferint espectacle i repartint somriures, una de les coses que millor sap fer. De cara a l’estiu, s’estan preparant diversos homenatges en diversos llocs del món, també a Barcelona, que serveixin per acomiadar-lo del futbol, l’esport on anys enrere es va erigir en rei.
Deixant de banda Leo Messi, Ronaldinho és un dels futbolistes que més m’ha fet gaudir en un camp de futbol. La seva arribada al Barça va servir per tornar l’alegria i la confiança al club, que estava immers en una crisi profunda en tots els aspectes, en l’institucional, en el social i també en l’esportiu. Sense anar més lluny, en la seva primera temporada al Camp Nou, el brasiler ni tan sols va poder jugar la Champions perquè l’equip una temporada abans només havia estat capaç de classificar-se per a la UEFA. Aquell Barça presidit per Joan Laporta va fer una aposta perquè Ronaldinho fos el pal de paller del cercle virtuós i el brasiler va apostar per tornar a fer gran el club on anys abans havien triomfat compatriotes seus que també havien estat ídols per a ell. La jugada va sortir rodona. El somriure etern de Dinho i el seu gest surfero van canviar la cara d’una entitat que havia tocat fons i que havia de renéixer gràcies al foc nou que representaven tots els implicats en aquell projecte. I els títols van tornar a arribar a les vitrines del museu.
Era un plaer enorme veure jugar Ronaldinho. Mai deixava de sorprendre’t. Els seus recursos tècnics eren una delícia. Com controlava la pilota, com la passava, com llançava les faltes. Cues de vaca, bicicletes, canvis de ritme, l’espaldinha, elàstiques, barrets, túnels... Detalls que feien aixecar el públic del seu seient i que a tots ens feien posar les mans al cap, incrèduls davant l’espectacle que estàvem presenciant. Encara recordo com vam al·lucinar amb el company David Bernabeu després d’un recital portentós de Ronaldinho en un partit de la UEFA al Camp Nou contra el Matador Púchov que va acabar 8-0, amb tres gols del brasiler. Ara que es parla dels aplaudiments que Messi va despertar de l’afició del Betis per la seva actuació de diumenge, sempre quedaran en el record aquells dos seguidors madridistes que no es van poder estar d’aplaudir el geni de Porto Alegre després de posar el Bernabéu cap per avall.
Va estar cinc temporades al Barça (2003-2008) i es va convertir en estrella mundial gràcies als seus tres primers anys, inoblidables. La seva història blaugrana, però, va acabar amb gust agredolç, perquè tothom té molt clar que la maleïda autocomplaença va impedir que aquell equip de Rijkaard guanyés més títols. I el més trist de tot plegat és que també va ser ell qui va decidir renunciar al tron prematurament. Això sí, la seva marxa va permetre que un nou geni, Leo Messi, comencés a treure el cap.