Rafael Nadal va que­dar eli­mi­nat de l’obert d’Austràlia de ten­nis. En els quarts de final, con­tra el croat Marin Cilic. Bé, tècni­ca­ment, no estic sent del tot precís. Cilic va gua­nyar, però bàsica­ment perquè el mallorquí es va lesi­o­nar en el quart set, quan tenia avan­tatge. Si no, molt pro­ba­ble­ment, dibui­xaríem un altre esce­nari.

En qual­se­vol cas, un cop a la sala de premsa, ate­nent els mit­jans, Nadal va assu­mir, com ens té acos­tu­mats, els motius de la der­rota. La natu­ra­li­tat amb què s’exposa Nadal després d’una des­feta encara dista molt, afor­tu­na­da­ment, dels dis­cur­sos buits de la majo­ria de fut­bo­lis­tes quan aca­ben un par­tit. En aquest cas, però, després de la der­rota amb Cilic, Nadal va apro­fi­tar l’avi­nen­tesa per car­re­gar con­tra el calen­dari, satu­rat, de l’ATP.

Les quei­xes de Nadal no són d’avui. És un dis­curs recor­rent i car­re­gat de raó. Però, en aquesta ocasió, l’esce­nari no era l’adi­ent. Pri­mer, perquè aca­bes de per­dre un par­tit. Treure l’argu­ment del calen­dari just després d’una der­rota fa de mal dir. I segon, perquè Austràlia repre­senta tot just el pri­mer gran tor­neig del calen­dari. És a dir, fins ara, el que hi ha hagut són vacan­ces i tor­ne­jos de pre­pa­ració. A què treu cap aquesta des­bar­rada? Pro­ba­ble­ment, la roda de premsa de després de l’eli­mi­nació en els quarts del pri­mer tor­neig de l’any no és ni el lloc ni el moment per fer segons qui­nes crítiques. Però l’errada en la forma no exi­meix el fons del dis­curs.

En ten­nis, com en qual­se­vol altre esport, les deci­si­ons s’acos­tu­men a pren­dre des de tau­les de reunió massa allu­nya­des dels ter­renys de joc. I les con­seqüències de diri­gir l’esport exclu­si­va­ment com un negoci reper­cu­tei­xen direc­ta­ment en el calen­dari i en la salut dels espor­tis­tes. Massa par­tits, exces­si­ves lesi­ons, absències recur­rents i con­seqüències de per vida. I si no, un exem­ple.

L’espor­tista en qüestió con­vi­via amb el dolor. No és que aquest anés i tornés, creixés o decreixés, sinó que for­mava part de si mateix. En el cas que ens ocupa, pro­ble­mes a l’esquena. Mals que li impe­dien dor­mir en qual­se­vol dels llits de luxe dels hotels de cinc estre­lles on s’allot­ja­va­du­rant la com­pe­tició. Dor­mia a terra. Era un mal menor. Però el pit­jor no era supor­tar aquell dolor. Al final, tot és acos­tu­mar-s’hi. La por, la sen­sació de caure al buit, arriba quan prens consciència que allò tot just comença. Que anirà a més i que, cada dia de la resta de la teva vida, arros­se­garàs aque­lla part del teu pas­sat. Un pas­sat en què tu només tenies en compte la victòria i d’altres només et tenien en compte si gua­nya­ves. Uns interes­sos que trans­cen­dien les pos­si­bi­li­tats del treu propi cos. Com ver­ba­lit­zava André Agassi en la seva bio­gra­fia.