Rafael Nadal va quedar eliminat de l’obert d’Austràlia de tennis. En els quarts de final, contra el croat Marin Cilic. Bé, tècnicament, no estic sent del tot precís. Cilic va guanyar, però bàsicament perquè el mallorquí es va lesionar en el quart set, quan tenia avantatge. Si no, molt probablement, dibuixaríem un altre escenari.

En qualsevol cas, un cop a la sala de premsa, atenent els mitjans, Nadal va assumir, com ens té acostumats, els motius de la derrota. La naturalitat amb què s’exposa Nadal després d’una desfeta encara dista molt, afortunadament, dels discursos buits de la majoria de futbolistes quan acaben un partit. En aquest cas, però, després de la derrota amb Cilic, Nadal va aprofitar l’avinentesa per carregar contra el calendari, saturat, de l’ATP.

Les queixes de Nadal no són d’avui. És un discurs recorrent i carregat de raó. Però, en aquesta ocasió, l’escenari no era l’adient. Primer, perquè acabes de perdre un partit. Treure l’argument del calendari just després d’una derrota fa de mal dir. I segon, perquè Austràlia representa tot just el primer gran torneig del calendari. És a dir, fins ara, el que hi ha hagut són vacances i tornejos de preparació. A què treu cap aquesta desbarrada? Probablement, la roda de premsa de després de l’eliminació en els quarts del primer torneig de l’any no és ni el lloc ni el moment per fer segons quines crítiques. Però l’errada en la forma no eximeix el fons del discurs.

En tennis, com en qualsevol altre esport, les decisions s’acostumen a prendre des de taules de reunió massa allunyades dels terrenys de joc. I les conseqüències de dirigir l’esport exclusivament com un negoci repercuteixen directament en el calendari i en la salut dels esportistes. Massa partits, excessives lesions, absències recurrents i conseqüències de per vida. I si no, un exemple.

L’esportista en qüestió convivia amb el dolor. No és que aquest anés i tornés, creixés o decreixés, sinó que formava part de si mateix. En el cas que ens ocupa, problemes a l’esquena. Mals que li impedien dormir en qualsevol dels llits de luxe dels hotels de cinc estrelles on s’allotjavadurant la competició. Dormia a terra. Era un mal menor. Però el pitjor no era suportar aquell dolor. Al final, tot és acostumar-s’hi. La por, la sensació de caure al buit, arriba quan prens consciència que allò tot just comença. Que anirà a més i que, cada dia de la resta de la teva vida, arrossegaràs aquella part del teu passat. Un passat en què tu només tenies en compte la victòria i d’altres només et tenien en compte si guanyaves. Uns interessos que transcendien les possibilitats del treu propi cos. Com verbalitzava André Agassi en la seva biografia.