Un xef al Dakar

El regal dels 47 per al xef oso­nenc Nandu Jubany va ser un Dakar. Un pilot par­ti­cu­lar, show­man per Ins­ta­gram i home per­se­ve­rant per acon­se­guir un objec­tiu: aca­bar un dels raids més impor­tants i com­pli­cats del món. “Estic cuit, estic cuit”, repe­tia als qui el vam seguir per les xar­xes soci­als cada dia en aca­bar una etapa. Però el cert és que en Nandu va apro­par el Dakar a molts afi­ci­o­nats a l’esport (que no necessària­ment ho han de ser del motor, com aquest colum­nista). Per què? En Nandu va fer de la seva experiència a l’Amèrica del Sud un pro­ducte mediàtic, un mari­datge per­fecte entre l’olor de ben­zina i l’afició a la cuina dels qui el seguim dar­rere els fogons.

Ins­ta­gram té la capa­ci­tat de crear històries visu­als com mai abans s’havia pogut fer, històries que s’adap­ten als interes­sos dels espec­ta­dors perquè cadascú es pot per­so­na­lit­zar el seu time­line segons més li con­vin­gui. Abans de seguir altres pilots, la veri­tat és que m’agra­den més els som­me­li­ers i els res­tau­rants d’estre­lla Mic­he­lin. Per això en Nandu em va cap­ti­var. Perquè, dar­rere de cada publi­cació al seu compte hi tras­pu­ava accent oso­nenc, tragí de fogons, pro­xi­mi­tat amb el comen­sal que vol des­co­brir excen­tri­ci­tats del qui es pot con­si­de­rar, des del meu punt de vista, un dels millors cui­ners de cane­lons del món. El gust del caneló de pollas­tre ros­tit forma part de l’ima­gi­nari col·lec­tiu de la seva cli­en­tela.

Al Dakar, a en Nandu se’l veia més pre­o­cu­pat per sal­var els obs­ta­cles de cada etapa que no per donar lliçons de cuina als seus acom­pa­nyants. De fet, ho va reconèixer en aca­bar i mos­se­gar la meda­lla: “No m’hi veu­ran pas més aquí!” Però, la veri­tat és que algu­nes de les seves publi­ca­ci­ons per­me­tien des­co­brir, fins i tot al desert, la filo­so­fia Jubany: gau­dir d’una cuina tra­di­ci­o­nal ela­bo­rada, deli­cada en la selecció de la matèria pri­mera. Arros­sos, truita o un pa amb tomàquet amb per­nil Jose­lito no van fal­tar a la dieta. De fet, qual­se­vol qui hagi anat a Can Jubany s’ado­narà que els ape­ri­tius d’en Nando revo­lu­ci­o­nen la tra­dició, però no s’allu­nyen mai de l’essència de la cuina cata­lana.

El Dakar de Nandu Jubany és un exem­ple reei­xit de per­so­nal bran­ding. Jubany és pilot sobre la sorra, però madura la seva gran­desa a la cuina. El Dakar el fa més trans­gres­sor, l’embol­ca­lla d’excep­ci­o­na­li­tat. Al final és el que tots dema­nem en endin­sar-nos en els menús dels grans res­tau­rants: quel­com espe­cial, poc mundà. I, en aquest procés de dis­seny per­ma­nent de noves experiències gas­tronòmiques, la sin­gu­la­ri­tat del xef és deter­mi­nant. En Nandu, al Dakar, com­pleix un somni, però a la vegada fa créixer la seva fama de gran cui­ner.