Amb una mica més de punteria ho hauríem liquidat amb una golejada, que era el que tocava. Espero que la semifinal d’una copa per a mi molesta com l’hivern que ens està fent, no ens passi factura. Antonio Conte (Chelsea), somriu. Quant a l’enèsim –i ja poc sorprenent– ridícul del Trote Cochinero Team de Zinedine, riure-se’n és just i saludable. Jo, però, m’esperaré al desenllaç amb el PSG. Dita la qual cosa, entrem en matèria...

La seqüència que els vull explicar va passar en un camp de Sevilla. Tot i que el geni no era dels seus, sinó dels altres, per als quals no sentien ni la més mínima simpatia, els que hi eren es van posar a aplaudir-lo espontàniament. Segurament sense voler, però impulsats per un sentit d’admiració, incapaços de resistir-se a aquella expressió de talent que rubricava un actuació majestuosa.

En una escena de la cèlebre obra de Rostand, un dels personatges explica, entusiasmat, el resultat d’una batussa mantinguda per Cyrano amb una colla d’esbirros: “Oberts d’una estocada, vuit homes plens de sang, guarnien el carrer.” I Cyrano intervé: “N’havia comptat set”... Al Benito Villamarín eren tres homes contra Messi, però va semblar que en fossin quatre, ja que un el va reptar dues vegades: a l’inici i al final de l’acció. Era Guardado: en la primera escomesa Leo el va deixar confós i mirant cap a la Giralda i, instants després, el va fer obrir-se de cames. Els altres dos companys d’armes, Durmisi i Boudebouz, també van sortir malparats d’un duel desigual. Només eren tres!

I quina seqüència! 85’40”, amb 0 a 4 en el marcador, Messi baixa un cop més a buscar la pilota a prop de la seva àrea i rep la passada de Semedo. Control per amortir-la i, a partir d’aquí, Leo executa una sèrie de moviments indefensables. En rigor, van ser només cinc segons, amb nou tocs de pura melodia, amb dues fintes com llamps d’una tempesta i amb l’últim gest del túnel, discret i subtil, per rematar l’obra. El segell d’un futbolista irrepetible i incomparable. Rosario, potrero, Masia, Barça.

Quan veus Messi en aquest estat de forma, pren sentit el que va respondre Guardiola, fa cosa d’un mes, el 27 de desembre, a la pregunta de si se sentia favorit per guanyar la Champions. Interpreto que per treure pressió al seu club, que ens està impressionant i que s’ho ha gastat tot i més per formar una candidatura potent, Pep va dir: “Nosaltres, favorits? On juga Leo Messi? Doncs aquests són els favorits per guanyar la Champions”...

Guardiola, més que ningú, sap que al voltant de Messi hi ha d’haver un equip a l’altura. A propòsit d’això mateix: recital de Leo a banda i confirmat el retorn del killer Suárez (gols, primer control i toc recuperats), la gran notícia de la setmana és el partidàs de la nostra medul·lar al camp del Betis: en la primera part lluitant cos a cos per marcar el territori, i en la segona donar lliçons per destrossar la combativa resistència del rival. Un mig del camp amb Busquets i Rakitic imperials, i amb un Sergi Roberto enorme (jugant on ha de jugar, i amb Semedo al lateral). Visualitzo l’assalt a Stamford Bridge amb aquests tres, més Iniesta; i guardant-me Paulinho a la recambra.