L’entrenador que va amunt i avall frenèticament, ara esbroncant els jugadors ara fent mofa amb els àrbitres i després clamant al cel com si només la gràcia divina el pogués entendre si el Senyor tingués prou temps per fer-ho. Una narrativa de l’estridència, la devoció per l’estirabot constant d’una suposada inflexibilitat de caire milicià.

Entrenadors cridaners i malcarats al costat de jugadors que han de controlar les emocions i que ai d’ells si reaccionen amb mals gestos durant el partit. El jugador és un model de comportament i un gest lleig és al fons de l’oceà pacífic de les bones maneres. El respecte pel pròxim i pel rival, l’exemple per la mainada. Els valors i que tal i que qual. Molt bé. Però del llenguatge i la gestualitat d’aquests entrenadors que poden fotre el que els roti, què en fem de tot això?

Què en fem d’aquesta casta que ha fet del crit el mecanisme per corregir i ordenar, el combustible sense el qual no és possible anar bé de cap de les maneres. L’amenaça dels ulls injectats de sang. El pedigrí celebrat i fet viral, és clar. Perquè es veu que un entrenador enfadat és un entrenador exigent, associació que en porta implícita una de pitjor: entrenador enfadat i exigent és un entrenador bo i sobretot un guanyador. Malediccions a tort i a dret. És la passió, diuen, i la càtedra s’eleva quan crida en ebullició amb l’equip dominant en el resultat o quan increpa desencaixat el jugador que ha anotat una cistella perquè abans ha comès una errada im-per-do-na-ble. Aquest sí que és un entrenador de veritat, diu satisfet el gran aficionat. Tot el contrari que l’entrenador assossegat que a estones s’aventura a seguir el partit assegut, que parla i que no alça la veu més enllà de moments puntuals. Entrenadors tranquils i ponderats i, per tant, sospitosos. Uns temeraris i uns febles –bons tècnics, no et diré que no, però creu-me, poc exigents i de cap manera guanyadors–. Entrenadors amb la comparativa perduda amb el paio que crida a la banqueta, sempre enaltit i aplaudit i publicitat.

Amb aquests que avui passen per ser els entrenadors de veritat, miralls, posem per cas, del tècnic que volem que formi i ens ajudi a educar la nana i el nano que boten una pilota cada dimarts, cada dijous i cada bon matí de dissabte.