L’entre­na­dor que va amunt i avall frenètica­ment, ara esbron­cant els juga­dors ara fent mofa amb els àrbi­tres i després cla­mant al cel com si només la gràcia divina el pogués enten­dre si el Senyor tingués prou temps per fer-ho. Una nar­ra­tiva de l’estridència, la devoció per l’esti­ra­bot cons­tant d’una supo­sada infle­xi­bi­li­tat de caire milicià.

Entre­na­dors cri­da­ners i mal­ca­rats al cos­tat de juga­dors que han de con­tro­lar les emo­ci­ons i que ai d’ells si reac­ci­o­nen amb mals ges­tos durant el par­tit. El juga­dor és un model de com­por­ta­ment i un gest lleig és al fons de l’oceà pacífic de les bones mane­res. El res­pecte pel pròxim i pel rival, l’exem­ple per la mai­nada. Els valors i que tal i que qual. Molt bé. Però del llen­guatge i la ges­tu­a­li­tat d’aquests entre­na­dors que poden fotre el que els roti, què en fem de tot això?

Què en fem d’aquesta casta que ha fet del crit el meca­nisme per cor­re­gir i orde­nar, el com­bus­ti­ble sense el qual no és pos­si­ble anar bé de cap de les mane­res. L’amenaça dels ulls injec­tats de sang. El pedigrí cele­brat i fet viral, és clar. Perquè es veu que un entre­na­dor enfa­dat és un entre­na­dor exi­gent, asso­ci­ació que en porta implícita una de pit­jor: entre­na­dor enfa­dat i exi­gent és un entre­na­dor bo i sobre­tot un gua­nya­dor. Male­dic­ci­ons a tort i a dret. És la passió, diuen, i la càtedra s’eleva quan crida en ebu­llició amb l’equip domi­nant en el resul­tat o quan increpa des­en­cai­xat el juga­dor que ha ano­tat una cis­te­lla perquè abans ha comès una errada im-per-do-na-ble. Aquest sí que és un entre­na­dor de veri­tat, diu satis­fet el gran afi­ci­o­nat. Tot el con­trari que l’entre­na­dor assos­se­gat que a esto­nes s’aven­tura a seguir el par­tit asse­gut, que parla i que no alça la veu més enllà de moments pun­tu­als. Entre­na­dors tran­quils i pon­de­rats i, per tant, sos­pi­to­sos. Uns teme­ra­ris i uns febles –bons tècnics, no et diré que no, però creu-me, poc exi­gents i de cap manera gua­nya­dors–. Entre­na­dors amb la com­pa­ra­tiva per­duda amb el paio que crida a la ban­queta, sem­pre enal­tit i aplau­dit i publi­ci­tat.

Amb aquests que avui pas­sen per ser els entre­na­dors de veri­tat, miralls, posem per cas, del tècnic que volem que formi i ens ajudi a edu­car la nana i el nano que boten una pilota cada dimarts, cada dijous i cada bon matí de dis­sabte.