No hi ha actes protocol·laris quan participa Gerard Piqué. Genuí com sempre, va tornar a demostrar que encara hi ha futbolistes que fugen del tòpic i que mereixen que la seva veu sigui escoltada i respectada perquè va més enllà de les respostes de manual que qualsevol periodista amb més o menys experiència està fart de sentir en infinitat de rodes de premsa, zones mixtes, entrevistes i últimament en actes comercials de les marques que els vesteixen o patrocinen. A Piqué sempre és interessant escoltar-lo, perquè diu el que pensa, parla clar, sense embuts i no està tan pendent de què diran o de si el pot afectar com sí que ho estan la majoria dels seus companys de professió, que no acostumen a sortir del discurs políticament correcte o de la resposta diplomàtica a qualsevol tema susceptible d’interès. Ser i actuar d’aquesta manera li ha costat més d’un disgust i no poques crítiques en un món que no està acostumat a gent que actuï així, però per ell paga la pena, perquè és així per naturalesa i perquè, no ens enganyem, no es troba gens incòmode en el conflicte. De fet, les ganes de marxa les ha fomentat, sobretot, contra els sospitosos habituals, és a dir, els dos grans rivals del seu estimat Barça, el Real Madrid i l’Espanyol.

Hi ha molta gent que el detesta perquè consideren que aquesta manera de ser és impostada i que simplement vol sobresortir o diferenciar-se per cridar l’atenció, perquè és un noi de casa bona de la Bonanova que no es conforma a ser un més i que necessita o vol que es parli d’ell, per bé o per mal. I també n’hi ha d’altres que l’adoren precisament per aquesta autenticitat que el fa ser diferent de la resta de futbolistes. També pels seus discursos desacomplexats, per encarnar un barcelonisme diferent al d’anys enrere, confiat, segur de si mateix, gens poruc, que no s’arronsa davant de ningú malgrat que els altaveus dels seus enemics siguin molts més i més potents. Piqué ha dit en més d’una ocasió que és una persona que es mou per motivacions. Jo me’l crec. Ell va ser el primer a reconèixer que no passava el millor moment just abans del primer any de Luis Enrique i que va pensar a deixar el futbol. Però es va fixar com a gran repte tornar a ser un dels millors centrals d’Europa i ho va complir. Ahir, quan deia que si no estigués jugant al Barça ja s’hauria retirat del futbol, estic convençut que no mentia. Que estaria dedicant més hores a la seva empresa de videojocs, perquè tiri endavant, o pensant en altres projectes que li generin inquietuds. I en té més d’un entre mans. Amant de la tecnologia, ha sopat en més d’una ocasió amb el fundador de Facebook, Marc Zuckerberg, i va ser ell qui va posar en contacte el president de l’empresa Rakuten amb Josep Maria Bartomeu.

Qui sap també si en els propers anys la seva gran motivació serà començar a pensar quin Barça del futur aspira a presidir. Ja va revelar que la seva no seria una presidència típica, sinó que li donaria el seu segell particular. Perquè Piqué s’agrada tal com és i no està disposat a canviar malgrat que sigui una rara avis en el món del futbol. No ho ha fet ni per aconseguir ser capità del club de la seva vida, el Barça, un fet que tant li va doldre al seu temps.