Després de la fugida de Sergi Gómez al Dortmund, han aparegut molts articles en els mitjans esportius, i no esportius, i comentaris de tertulians de programes esportius, i no esportius, de diverses ràdios. Al marge que s’hagin d’omplir diaris cada dia i que es necessitin temes per tal de no ser repetitius i, per aquest motiu, haguem de ser de vegades tan creatius, el tema té un aspecte perillós que fa que sigui important no ignorar-lo amb el pensament que la pilota entra i això passarà. El problema no és tan un tema de diners, que també, sinó un tema estructural i que afecta la línia de flotació del nostre club. Afecta el present, però per sobre de tot, el futur.

En anteriors articles ja he escrit al voltant dels canvis que s’estan produint en el món del futbol i que, des de fa uns anys, han fet que els petrodòlars, els renminbis i els gas dòlars, (en espera que les criptomonedes arribin, que no falta gaire, però ja en parlarem més endavant) hagin pres el control i canviat les regles del joc. En aquells articles ja parlava de la solució. Tenint en compte que no volem ser una societat perquè el Barça és per sobre de tot un sentiment, només ens queda un camí: encertar l’estratègia esportiva i, especialment, tenir el millor planter del món.

Aquest últim aspecte és de vital importància per al nostre club; de fet, penso que és la nostra única via per garantir continuar sent els millors i que el Barça sigui exemple d’estructura multiesportiva (mateixa estratègia per a totes les seccions) i propietat dels socis. El problema no és que els jugadors joves se’n vagin perquè poden guanyar més diners, cosa que també fa pensar, el problema radica en l’estratègia del planter i els seus objectius. Com pot ser que ens dediquem a fitxar jugadors d’equips de segona i de vegades de primera que sabem que no tindran cabuda al primer equip i que no representen els valors i l’estil Barça? No tinc res en contra d’aquest nois, tot el contrari, els desitjo el millor, però, des del meu parer, són un problema de cara al futur més pròxim. Què vull dir? Em refereixo al fet que aquest jugadors són un mur per a l’evolució del planter. Imagino les converses d’aquests joves talents amb els seus pares –com podem somiar arribar al primer equip si ja no ens deixen arribar al Barça B?

Aquí tenim un problema d’estructura, però, per sobre de tot, tenim un problema de valors i d’objectius. El Barça B hauria de tornar a ser un equip per fer jugar els jugadors del planter que més bé evolucionin i, per tant, un meravellós aparador per a aquests jugadors. D’aquesta manera, el primer equip es podria aprofitar millor de la formació d’aquest planter i estil tan profundament nostres. Tornem als nostres valors reals i construïm des de baix i cap a dalt.