D’on és l’Espanyol
Un dels trets distintius que feien simpàtic l’Espanyol eren les dificultats identitàries que arrossegava des de la seva fundació, el 1900, quan va confondre el gentilici de la gent del país per distingir-se dels fundadors estrangers del Futbol Club de Barcelona. Divertit i molt de la broma, hi afegiria, perquè perpetuar la confusió durant un segle amb els adjectius que el complementen com a Reial i Deportiu el situaven més enllà de les dèries polítiques i filològiques dels seus conciutadans, i assumir un ocell dels antípodes com a mascota, més enllà de la ironia –que és, com se sap, la frontera de la intel·ligència–. No havent-n’hi prou, funcionar a partir del 2015 com un club de socis locals sota el mandat d’un propietari de la Xina el feien representant d’una admirable perseverança contra tota lògica. Ser de l’Espanyol, doncs, implicava el tracte familiar d’un torracollons i la simpatia d’un rebel sense causa.
Aquesta setmana, però, algú l’ha llançat a la trinxera perillosa de l’enemic bel·ligerant i ja ha provocat que una ciutat com Cornellà n’hagi renegat a través d’una nota on l’Ajuntament deixa ben clar que només en vol ser “la ciutat de primera que [li] acull les instal·lacions esportives”.
Se’m permetrà la doble ironia, perquè tothom sap que aquella nota va seguir la que els administradors locals van fer a propòsit de les declaracions dels jugadors Busquets i Piqué l’endemà que el RCD Espanyol caigués eliminat de la copa del Rei d’Espanya davant del Barça.
La demagògia d’aquella nota que denunciava com a delictes d’odi haver dit que l’Espanyol era de Cornellà i que havia celebrat la victòria del partit d’anada com si hagués passat l’eliminatòria seguia tan fidelment les mentides de Cs per enfrontar la massa de treballadors de la Barcelona metropolitana amb la de la Catalunya treballadora, que el senyor Chen Yansheng faria bé de preguntar-se a qui serveix l’equip que paga.
