Dos esports diferents
Els partits de la lliga de divisió d’honor de rugbi es poden seguir més que mai per la televisió aquesta temporada. Excepte els partits que els dos equips catalans juguen a casa –per incompatibilitat de patrocinadors la Santboiana i per no tenir un lloc adient on posar les càmeres el Barça– tots els partits són susceptibles de ser emesos per la televisió. I ara que ja ha arrancat el Sis Nacions, els aficionats del rugbi no es poden pas queixar del menú audiovisual del seu esport.
L’inici del Sis Nacions deixa en evidència com pot arribar a semblar que hi ha més d’un rugbi. Sembla bastant evident que si agaféssim una persona que no hagués vist mai un partit de rugbi, ni en directe ni per la televisió, i li féssim veure la retransmissió d’un partit de la lliga espanyola i un altre del Sis Nacions, podria arribar fàcilment a la conclusió que ha vist dos partits de dos esports diferents. I no, en els dos casos es tracta de rugbi, encara que de vegades no ho sembli.
Evidentment que el Sis Nacions és història viva del rugbi. És una de les grans competicions d’aquest esport. I les retransmissions per la televisió ho deixen clar. Els partits es juguen en grans estadis, amb tots els mitjans i amb grans jugadors. La lliga espanyola, doncs... És clar que al Pepe Rojo de Valladolid o a l’Estadio Central de la Complutense de Madrid no hi pot haver els mitjans tècnics que hi ha als estadis del Sis Nacions, però tampoc és bo ni normal que hi hagi tanta diferència quan es veu el partit per la televisió. L’estadi de Montilivi de Girona no és un camp de Champions, però la diferència d’imatge amb un partit que es faci des del Camp Nou no és tan abismal com passa en els matxs de rugbi.
Tinc molt clar que el rugbi a l’Estat espanyol està a anys lluny del professionalisme del països que juguen els Sis Nacions. També tinc molt clar que, de vegades, s’ha de ser molt i molt aficionat al rugbi per mirar sencers per televisió segons quins partits de la lliga espanyola.