Amb ganes de donar arguments a allò que el tòpic anomena sana rivalitat, podríem dir que la legió estrangera del Barça, fidel als seus orígens, va empatar amb un club equilibrat en cognoms. Amb el fitxatge de Carlos, els Sánchez, juntament amb l’entrenador, Víctor i Sergio, empaten a quatre amb els López: Pau, Diego, Javier i David. I sembla que aquest equilibri es traslladi al camp oferint un bloc lluitador i molt conjuntat. Per part del Barça s’ha vist que la principal preocupació de Valverde ha estat demostrar que Coutinho no venia a substituir Iniesta, com es deia, sinó que els ha fet jugar junts. Són molt diferents: Iniesta es fa un fart de lluitar per aprovisionar de pilotes els atacants, mentre que Coutinho juga exactament igual que Messi, fins ara, però, sense el geni ni el canvi de ritme de l’argentí. Si no troben un sistema de col·laboració, s’anul·laran. D’altra banda, els rivals van agafant mides al joc del Barça, molt previsible, ja que marca només quan trenca en moments puntuals els esquemes previstos. Com en els dos darrers partits, resolts per Messi no amb dos gols, sinó amb dues centrades decisives. I sense ell no hi ha ningú més que pugui provocar l’imprevisible, ja que Sergi Roberto ho ha de fer des de molt enrere quan juga de defensa i un altre que estava dotat per fer-ho, Deulofeu, ha estat cedit al Watford. Tant de bo que en aquest nou destí un entrenador que el coneix bé, Javi Gracía, li doni la confiança que li cal.

Un dels equips que compensa seguir és l’Eibar. Fa un any, en un comentari, m’extasiava del seu joc i ho atribuïa a la qualitat dels seus bons jugadors. Ara veig que funciona igual o millor quan ja no té Lejeune, traspassat, ni Enrich, lesionat. I això que dos dels que m’agraden, Capa i Escalante, en el darrer 5-1 contra el Sevilla no van sortir fins als minuts finals. Han integrat tres exespanyolistes, Jordán, Arbilla i Diop i un altre, Orellana, que ha saltat del Celta i del València. Tot plegat vol dir que l’Eibar de Mendilibar és un gresol que forja bon joc i compromís.