Amb l’empat aconseguit contra l’Espanyol a Cornellà-el Prat, Ernesto Valverde va entrar en la història del Barça en mantenir l’equip invicte quan ja s’han disputat vint-i-dues jornades de lliga. Ha millorat els registres de Pep Guardiola i de Tito Vilanova, que van estar vint-i-un i dinou partits sense perdre. Això és més d’un volta sencera. Té un mèrit enorme i és una dada brutal. Per emmarcar. És una nova fita que cal remarcar d’un entrenador que no para d’acumular bones decisions des que es va fer càrrec de l’equip l’estiu passat. Possiblement, l’únic i gran desencert que ha tingut des que ha començat el curs és haver provat la fórmula de jugar amb tres centrals en el partit de tornada de la supercopa d’Espanya al Santiago Bernabéu, que va ser tot un fracàs. Tant, que ja la va abandonar en el segon temps d’aquell duel que ja sembla només un petit accident enmig de la temporada. I no l’ha repetit. No insistir en els fracassos és, també, sinònim d’intel·ligència.

En tota la resta, els encerts predominen en totes les seves decisions. Per exemple, en la de construir un Barça més fiable i sòlid que el de la temporada passada, encara que això signifiqués abandonar el tradicional 4-3-3 per utilitzar un 4-4-2 que ha permès a l’equip ser molt més equilibrat i recuperar la millor versió de jugadors com Iniesta, Rakitic i Busquets.I també haver recuperat jugadors als quals tothom ja donava per perduts com Vermaelen i Aleix Vidal. Seu també és el mèrit d’haver creat un escenari on Messi se sent molt còmode, al camp però també dins del vestidor. Bona mostra d’això és que les suplències de l’argentí ja no són vistes gairebé com un futur incendi, sinó com una decisió més d’una gestió responsable dels minuts de cada jugador. Valverde ha encaixat i s’ha guanyat un vestidor ple de campions gràcies a la seva naturalitat, però sobretot per la coherència dels seus actes i el respecte mutu que té per tots ells. Això sí, sense perdre el principi d’autoritat que ha de tenir qualsevol persona que es trobi en el seu càrrec.

Les rotacions contra l’Espanyol van sorprendre molta gent, però tenint en compte el que es juga el Barça dijous a València l’onze que va sortir al camp era perfectament capaç de competir per sumar els tres punts. De fet, els blaugrana ho van fer sobradament encara que al seu davant es van trobar un bon Espanyol que contra el Barça sap que disputa el partit de l’any. I el mal estat del terreny de joc, tampoc hi va ajudar. A més, el retorn a la Champions és a tocar, i per superar el Chelsea en els vuitens de final caldrà tenir tots els jugadors en plena forma.

Però no només a l’equip li ha fet bé un entrenador com Valverde. També al club. La seva bona educació, tarannà i normalitat a la sala de premsa el fan fugir de qualsevol polèmica que es vulgui crear al voltant de la seva feina i també del grup. Sap relativitzar com pocs el soroll que sempre es viu al voltant del Barça, i això dona molta tranquil·litat al club, a la plantilla i a l’entorn. Un dia després d’haver entrat en la història blaugrana, mereix com ningú que se li adjudiqui un alt grau responsabilitat en aquesta fita.