Gerard Piqué ho ha tornat a fer, i no és la primera vegada. El central, per qüestions de veïnatge, sap perfectament quins camins ha d’explorar per tocar el voraviu a l’aficionat periquito. Primer va ser la “meravellosa minoria que no omple l’estadi” i després la denominació “Espanyol de Cornellà”. Tot és provocar. Aquelles paraules inicials em van semblar estèrils i sense més recorregut que una ocurrència puntual. De fet, vaig pensar que la posterior denúncia de l’Espanyol era innecessària. Però el temps sembla que ha donat la raó al club blanc-i-blau, que, més que les paraules en si, anava més enllà en la premeditació del futbolista d’escalfar el derbi. El relat dels fets han anat en contra de Piqué i, en sentit oposat, han alimentat l’argumentari de la denúncia de l’Espanyol. La teatralitat de Piqué va ser estudiada al detall. Una calculada estratègia començant pel seu acte de renovació. En aquella presentació li van preguntar per les seves paraules sobre l’Espanyol i es va limitar a dir que “donaria titulars” després del partit. Així va ser. El guió del defensa va anar agafant cos amb el seu gol i el gest de fer callar l’estadi. La celebració va ser una nova mostra de provocació, però entra en el ritual futbolístic, i més en un derbi. Però on Piqué perd tota la seva raó és en la seva posterior roda de premsa. A la zona mixta, on, llavors sí, el seu discurs agafa tics de mal gust i reconeix la seva premeditació. La intenció final de Gerard Piqué no era cap altra que motivar l’afició blanc-i-blava a insultar-lo massivament i, qui sap si així tancar el RCDE Stadium. Els seguidors, amb un esforç titànic per part del club i els seus diversos actors socials, es van comportar fins al gol del bo de Gerard. Allà van tornar a sortir els brètols de sempre. L’insult és una xacra del futbol, però jugadors com Piqué són la millor benzina per estimular-los. Un futbolista no es pot posar a la mateixa altura que els rucs que l’insulten des de la graderia.