Agafes diaris, escoltes ràdios i veus televisions i l’epicentre sempre és el mateix. Derbi. Piqué. Estirabots. Límits. Crides a la calma. Afortunadament, però, encara no hem arribat al penediment. Que duri. Però sobre les anàlisis que se n’han fet, trobo que hi ha molta falta d’autocrítica i dos elements que sempre en surten ben parats: els clubs, el Barça i l’Espanyol. Probablement, els dos grans responsables, o irresponsables, de tot plegat.

En clau blaugrana, fa temps que l’entitat ha quedat a les mans dels seus jugadors. I el cas Piqué n’és una mostra més. Cap jugador, per molt futur president que hagi de ser, pot marcar l’estat de les relacions entre el Barça i el seu rival ciutadà. Sempre em va semblar horrorós veure com el Madrid, Florentino, era capaç de dilapidar el suposat relat senyorial, posant-se en mans de Mourinho i el seu dit. Ara, avergonyeix veure el més que un club jugant un 1 d’octubre contra Las Palmas perquè el vestidor ho ha decidit. El relat no pot quedar a les mans dels futbolistes, perquè la identitat és el que està en joc. El que tu ets, no només depèn de si la pilota entra o no. La grandesa no correspon a les vitrines. I aquest patrimoni comença a estar en perill.

A l’altre costat, el problema és ben diferent. O potser no tant. El relat no està en dubte, ans el contrari. L’estat d’opinió és fort i compacte. Tant, que condiciona la pròpia entitat. Quique Sánchez Flores, després de renunciar a Europa perquè encara no toca, o d’estar negociant a mitjan de temporada amb l’Stoke City anglès perquè som professionals i el futbol funciona així, apareix amb la bandera blanc-i-blava a la sala de premsa en la prèvia dels partits contra el Barça. “Ens sentim gairebé trepitjats.” No hi ha res com assenyalar l’enemic quan els teus dubten de tu. Però Quique només fa el que veu fer. La seva reacció és gairebé un mirall a la resposta del club, que passa de la pell gruixuda amb segons quins càntics, a la pell fina amb les paraules de Sergio Busquets. Denúncia al canto i l’abraçada dels teus. La por no ve del vestidor, sinó que arriba de les grades. És la força del què diran.

Ara podem posar-nos les mans al cap, els dits als llavis i celebrar que hem recuperat un derbi. Però la línia entre un partit calent i un conflicte ha de ser gruixuda i ha d’estar ben marcada. I, a partir del que veiem fins al moment, el futur és poc gratificant, que diguem. Perquè, en lloc de veure gestos de maduresa, actes de responsabilitat, i també de valentia, per part de qui ha de marcar aquestes pautes, el que tenim s’assembla més a un grup de nenes i nens jugant amb un llumí al costat d’un bidó de benzina.