L’espectacular temporada que està fent el davanter de Santa Perpètua de Mogoda l’ha situat a l’Olimp dels déus periquitos. Ja és el jugador que més samarretes ven, el màxim golejador i tot un referent en la plantilla. Treballa com ningú i mostra un caràcter que s’identifica amb el que vol el seguidor de l’Espanyol.

És un futbolista català, igual que molts d’altres de la plantilla blanc-i-blava. En el partit de tornada de copa del Rei, la meitat de la formació inicial blanc-i-blava estava formada per jugadors de la terra. Si mirem la plantilla, dels vint-i-tres jugadors que la formen, dotze són catalans.

Aquestes dades contrasten amb els números de l’equip de l’altre Gerard, Piqué, que per justificar les seves reiterades referències a la idea que l’Espanyol és de Cornellà, perquè allí té la seva seu social i que el seu president és xinès, va argumentar que és un club desarrelat.

L’arrelament d’un club no es mesura amb factors com ara on té la seu social o la nacionalitat del seu màxim accionista. La quantitat de jugadors fets a la terra pròpia i sorgits del futbol de base sí que em sembla un tret distintiu rellevant. En aquest sentit, en el darrer derbi, si l’Espanyol va alinear durant el partit set jugadors catalans, el Barça en va alinear quatre. Si l’Espanyol té, com dèiem dotze jugadors de casa a la primera plantilla, el Barça n’hi té cinc.

En aquest sentit, la feina que ha fet el club blanc-i-blau en els darrers anys repescant jugadors que han passat pel futbol de base i que havien marxat per diferents motius, principalment econòmics, ha estat encertada. Sergi Darder, David López, Sergio Sánchez, Dídac Vilà, Pau López o el mateix Gerard Moreno han tornat a casa.

Ara l’afició torna a tenir un ídol amb Gerard Moreno. Una figura necessària per escriure un relat emocional. Aquí és on l’Espanyol s’haurà de plantar quan arribin, segur, a l’estiu, ofertes pel davanter. Serà aleshores quan el projecte de Chen podrà esvair dubtes o alimentar-los.