Dotze anys després, una dona serà entrenadora a l’ACB. Tampoc ens fem excessives il·lusions, serà entrenadora ajudant. Perquè mai fins ara cap dona ha dirigit un equip de bàsquet masculí en la màxima categoria. Però el fet d’estar a la banqueta ja és una fita insòlita, malauradament. Es tracta de l’exjugadora internacional espanyola Anna Montañana, que s’incorpora a l’equip tècnic del Montakit Fuenlabrada i que, d’aquesta manera, pren el relleu de la catalana Carme Lluveras, que la temporada 2004/2005 també va ser entrenadora ajudant de Sergio Scariolo en l’Unicaja de Màlaga. Entre l’una i l’altra, cap més dona en una banqueta a l’ACB. A escala internacional, el principal referent és Becky Hammon, que actualment és assistent de Gregg Popovich en els San Antonio Spurs de l’NBA i que, el 2015, va ser l’entrenadora principal de l’equip en a la lliga estival –que, per cert, va guanyar–. Tot i això, Hammon és la cinquena ajudant dels sis que té en el seu equip Popovich. Més enllà d’això, pocs exemples a esmentar.

No s’ha de menysprear que Montañana aconsegueixi aquesta fita professional. Ni de bon tros! Cada passa per normalitzar el paper de la dona en l’esport s’ha de celebrar. Cada avenç significa que queda menys camí per recórrer. No obstant, aquest tipus de notícies et ratifiquen que estem en una situació d’excepcionalitat. I encara s’agreuja més en esports amb dosi doble de testosterona, com és el futbol, per exemple. Si ja ha estat complicat que les dones puguin fer xuts a la pilota –aquesta fase està superada, ara toca que es dediquin més esforços a la publicitat i a la promoció–, ara sembla inimaginable que algú del sexe femení pugui dirigir un equip professional masculí. S’imaginen una dona al lloc d’Ernesto Valverde? Oi que ara mateix no? En l’esport femení, ja és habitual veure dones a la banqueta. Però tampoc es pensin! Un exemple: en la Lliga Femenina de bàsquet, de catorze equips només dos tenen una dona com a primera entrenadora. I així podríem fer repàs en altres tipus d’esports. I estem parlant de l’àmbit femení! Perquè si entrem en l’esport masculí veurem que en la gran majoria no n’hi ha ni una. Ja sabem que els rols socials que durant dècades han hagut d’assumir les dones, gairebé per obligació, han comportat que la dedicació en àmbits com l’esport sigui pràcticament impossible. Durant molt de temps, la dona havia de triar entre la família i els objectius professionals. Caminem cap a la via de la normalització. Estem en la direcció i, inevitablement, l’esport acabarà arrossegat per aquesta dinàmica. No dubtin que les dones així ho reclamaran.