Qui no és competitiu en esport que no sigui professional. Aquesta màxima que sembla evident la recordo en dos casos de la història recent del Barça.

Mai oblidaré el partit final de la lliga 2013/14, contra l’Atlético de Madrid, en què el Barça guanyant el partit s’adjudicava el títol. L’entrenador, Tata Martino, bona persona però arcaic per dirigir el Barça, no solament no va encoratjar l’equip i l’afició, sinó que fins i tot semblava que dirigia un partit amistós. Els dies previs parlava del matx a ritme de vals, quan ell és d’un país apassionat com l’Argentina, on les emocions col·lectives es divideixen entre el futbol i el tango.

Semblava que inexorablement era l’Atlético el que havia de guanyar la lliga, ja que amb l’empat en tenia prou, i així va succeir. Tot i marcar primer, un gran Alexis que mai va ser entès pel gruix de l’aficionat culer –ha triomfat destacadament en la Premier– el Barça no tenia ni ànim, ni tremp, ni afany, i jugava amb tanta passivitat que indignava. No era competitiu, igual que el seu entrenador. Fins i tot algú va dir que el Barça estava tip de guanyar, però no era això, com els anys han demostrat. El mal era la falta d’esperit competitiu del seu teòric cervell, l’entrenador. Així li ha anat en la seva trajectòria professional.

Em passa una cosa semblant amb el que he vist darrerament amb el Barça de bàsquet. Tot i ser-ne un seguidor intermitent, no entenia aquests resultats tan estrambòtics. Victòries contra els millors, derrotes continuades dia sí, dia també. I el pitjor, un tècnic que semblava parlar tipus lletania. Sense ràbia quan perdia ni exaltació quan guanyava, les poques vegades que ho va fer.

Els amics aficionats de debò al bàsquet em diuen que li falta competir i competir, però també un doble cervell ordenador, un a la banqueta i l’altre a la pista. Doncs això, noble rivalitat extrema amb tots els adversaris, ser competitiu fins i tot en els entrenaments i una mica de matèria gris, que ara, malgrat tants tècnics, ha brillat per la seva absència.