“Aquest és el pitjor equip que ha passat per Balaídos.” La frase no és meva, sinó d’un periodista gallec després del partit de diumenge contra el Celta. L’últim duel de lliga torna a deixar clar que aquest Espanyol no rutlla i que més que enamorar convida a apagar el televisor o fer mitja volta i tornar a casa si se’l veu en directe. La sensació de buidor és cada cop més intensa. El degoteig es fa encara més dolorós quan les poques espurnes de felicitat, que han sovintejat al llarg de la temporada, es converteixen en falses il·lusions que et tornen a capbussar en el malson rutinari a què s’ha abonat aquest equip. La seqüència dels dos últims partits de l’Espanyol és paradigmàtica. Un bon partit contra el Barça mostra aquells punts de rebel·lia i inconformisme que fan ensumar el punt d’inflexió. Poc dura la rauxa, i a Balaídos l’Espanyol signa una nova decepció, no pel resultat, sinó per la imatge donada. Aquesta muntanya russa de no saber cap a on va l’equip ha fet perdre tots els trens possibles per encoratjar-se amb un bon curs. Les matemàtiques, diran els més optimistes, encara surten, però les sensacions i, el que és més important, el futbol són molt pobres. La pregunta que es fa tothom és si Quique Sánchez Flores està traient tot el suc als seus deixebles o si els seus plantejaments conservadors estan minimitzant el creixement de molts futbolistes. Altres equips amb menys pressupost, menys recorregut en el seu projecte i sense història a primera estan passant la mà per la cara a l’Espanyol, que, de moment, està vivint a costa de la inspiració de Gerard Moreno en els últims metres i de les aturades decisives dels seus porters, ara Diego López i abans Pau. I quan la figura, de manera reiterativa, és el jugador que salva els gols tot fa olor que la cosa no funciona. Quique no ha acabat d’encertar la tecla aquesta temporada i quan ho faci potser serà massa tard. L’Espanyol cada vegada s’acosta més a la mediocritat de la taula i a una grisor desesperant que no es conjuga amb el potencial de la plantilla.