El gran parany
Davant de qüestions que no s’entenen, la sensatesa ens demana de trobar-hi una explicació plausible. Posem-nos grecs, o els seus ancestres, i que un llamp ens fulmina un bou en plena sega: com que la ignorància dels fenòmens atmosfèrics ens priva de conèixer-ne la causa i els efectes, la por ens paralitza fins que un raonament acordat amb la nostra experiència ens treu de la raconada estèril on ens arraulíem. Zeus i les llances llampants d’ira poden semblar-nos històries puerils, però tenen la gràcia de conformar-nos amb el món que ens toca viure.
Aquests dies d’incertesa, quan el Parlament ha perdut el sentit d’una assemblea de càrrecs electes per convertir-se en un edifici on ha de comparèixer un presidenciable com qui es fica en una ratera, trobar una explicació a les raons per les quals Ernesto Valverde s’enderia a fer jugar l’André Gomes ens pot servir per desvetllar-nos del somnambulisme del moment.
En els desplaçaments a camp contrari, on se suposa que els equips han d’arriscar-se a guanyar, André Gomes ha estat titular deu vegades. En canvi, a casa, ho ha estat en només dues ocasions. Per què aquest jugador tan lent i despistat exaspera tant l’afició a can Barça? Perquè hi ha la impressió que l’entrenador el fa jugar per caprici. Però, i si fos el cas que la tàctica consistís precisament a atraure l’atac contrari pel flanc més flac com si fos una ratera i, protegit pel mallat d’una xarxa defensiva de desplegament immediat, fos el causant dels vuit resultats favorables dels partits jugats fora de casa? La trampa ens duria a pensar que el president Puigdemont és l’esquer d’una estratègia d’alta volada política si no fos que no s’entén com és que el Parlament no es reuneix a Llívia, on l’esquer estaria protegit per la frontera. I no s’entén perquè fa por pensar que la raó no sigui sacrificar-lo als Déus per acabar-nos arraulint sota la fúria divina.