Cinema clàssic

Dime­cres hi havia pro­gra­mada a l’estadi San­ti­ago Ber­nabéu l’estrena d’una de les pel·lícules més espe­ra­des dels dar­rers mesos a Europa. Els experts en la matèria la qua­li­fi­ca­ven com la pel·lícula més atrac­tiva, a pri­ori, de les que fins ara s’havien fet aquesta tem­po­rada.

L’espec­ta­cle sem­blava garan­tit. L’expec­tació era màxima. Molts afir­ma­ven que el guió aquesta vegada ens sor­pren­dria i que el desen­llaç del film tren­ca­ria amb la resta de finals que havíem vist en les ante­ri­ors edi­ci­ons d’aquesta saga produïda per la UEFA.

Es par­lava també d’un canvi de pro­ta­go­nis­tes. D’un inter­canvi de papers amb noves estre­lles, més joves i amb gran pro­jecció, fent d’actors prin­ci­pals i dei­xant en un segon pla els artis­tes que fins ara havien tallat el bacallà i més havien des­ta­cat en el pano­rama euro­peu.

Però després de poc més de noranta minuts d’exhi­bició, cap sor­presa. Res que no haguéssim vist mol­tes altres vega­des. N’esperàvem una que trenqués amb els mot­lles tra­di­ci­o­nals i vam aca­bar veient tot un clàssic. El mateix guió, els matei­xos pro­ta­go­nis­tes des­ta­cats i el mateix final.

No vull dir amb això que no feia falta veure-la. Sem­pre paga la pena pre­sen­ciar espec­ta­cles d’aquesta mena. A més, la pel·lícula va tenir de tot. Molta acció, moments emo­ci­o­nants, d’altres de tre­pi­dants, algu­nes dosis d’intriga i també alguns fases de can­gueli. Però el final va tor­nar a ser el mateix sem­pre que hi ha com­pe­tició euro­pea al Ber­nabéu.

Va començar mar­cant el París Saint Ger­main i va remun­tar, com gai­rebé sem­pre, el Madrid. Van xiu­lar un penal a l’àrea dels pari­sencs que, tot i ser força pro­tes­tat, va sem­blar clar, i no se’n va xiu­lar un altre també de clar a l’àrea dels madri­lenys.

El Madrid va estar en força moments de l’espec­ta­cle con­tra les cor­des, però va tor­nar a treure l’espe­rit de super­vivència que ha exhi­bit més d’una vegada en aquesta com­pe­tició. I els fran­ce­sos, men­tres­tant, també van ense­nyar que tot i que tenen fusta per a pas­sar a domi­nar el pano­rama euro­peu, encara els falta adqui­rir molta experiència, i segons quins esce­na­ris se’ls con­ti­nuen entra­ves­sant, com els va pas­sar l’any pas­sat al Camp Nou.

Si a tot això hi afe­gim aquell anar-hi fins al dar­rer ins­tant que tenen els blancs i que són capaços de trans­me­tre de gene­ració en gene­ració als seus juga­dors, i també, per què no dir-ho, aquell pun­tet de sort que els som­riu quan més angoi­xats es tro­ben, ja tenim la pel·lícula enlles­tida.

A París ja cal que afi­nin bé el guió de la pròxima, que es pro­jec­tarà d’aquí a tres set­ma­nes, si no volen que la història acabi com gai­rebé sem­pre.