En el seu debut, Nélson Semedo em va agradar molt, era flexible i ràpid, i si perdia alguna pilota, amb la seva capacitat de reacció, la recuperava en la mateixa jugada. Em va semblar que podíem tenir un nou Abidal per a la banda dreta. Després, s’ha anat espesseint, ha perdut espontaneïtat, com si mentalment li pesessin instruccions massa rígides o sermons mal assimilats. No sé si a ell i a Dembelé, per les lesions repetides, els ha costat aclimatar-se a Barcelona, a canviar d’hàbits i a sofrir els assetjaments que comporta ser jugador del Barça. Tot té remei. Fa la sensació que així com, de sortida, la banda esquerra del Barça amb Alba i Iniesta és indiscutible, caldria assentar la banda dreta amb Semedo i Sergi Roberto. A les esporàdiques incursions trencant línies del segon li aniria molt millor fer un joc permanent d’assistir els davanters. Amb Messi, Suárez, Piqué i Umtiti titulars i la bona parella que fan Rakitic i Busquets al mig del camp, la resta, nogensmenys que Coutinho, Dembelé, Paulinho,Gomes, Vidal, Vermaelen, Digne i Mina, hauria de formar part de la banqueta inicial.

Presumir que un equip amb trident atacant pot ser campió ha esdevingut un concepte passat de moda. Si Valverde en haver de cobrir la baixa de Neymar hi va haver de renunciar, hem vist un PSG inoperant en els partits difícils quan alinea Neymar, Mbappé i Cavani i, en canvi, el Madrid reviu quan ha renunciat a fer jugar alhora Cristiano, Benzema i Bale. Quan es tenen bons artillers, el que importa és que els arribin pilotes en bones condicions.

Un altre cas és que, com hem vist en el bàsquet, un simple canvi d’entrenador ha descobert que el Barça tenia bons jugadors, i això ha fet que ens identifiquem amb bona part dels aficionats a l’Espanyol que creuen que amb l’actual equip es podria jugar d’una altra manera. En el futbol, un canvi d’entrenador a mitja temporada, si exceptuem el cas de l’Alavés amb Abelardo, no dona bons resultats.