La victòria del Barça de Valverde a Eibar (0-2) és un exemple més d’un futbol més pràctic que encisador. Potser la nota més significativa del partit va ser l’eficàcia de l’equip a les dues àrees, factor determinant per assolir els tres punts. No sabíem quin partit faria el Barça a Ipurua després de perdre quatre punts en dos enfrontaments, contra l’Espanyol i a casa contra un bon Getafe. Valverde normalment no dona pistes pel que fa a l’elecció del seu onze. Hi ha uns jugadors gairebé intocables, però sempre presenta alguna sorpresa. Semblava que Semedo i Coutinho havien de jugar d’inici, ja que cap dels dos no podia jugar contra el Chelsea, el primer per sanció i el segon perquè no jugarà cap partit perquè ja ho va fer amb el Liverpool. El brasiler va jugar el segon temps i el portuguès cinc minuts. L’entrenador barcelonista, bon coneixedor del futbol basc, no es va deixar sorprendre per la lluita i la pressió asfixiant d’un Eibar en ratxa. La pluja de centrades i de faltes laterals i frontals no va sorprendre una gran defensa liderada per Piqué i Umtiti, que està gairebé al gran nivell del català. Patia més per les bandes, on Alba tenia dificultats per aturar el seu millor jugador, Orellana, que va fer un gran favor al Barça en ser expulsat. El mig del camp amb Paulinho pretenia donar més múscul i arribada. Rakitic, en un gran moment, li dona una consistència que no tenia i l’habilitat d’Iniesta és fonamental per als atacants. En principi, la línia medul·lar ha de ser la part equilibradora de l’equip que permeti jugar amb línies juntes i fer millor la pressió organitzada per recuperar pilotes i nodrir els davanters. De vegades, es busca la recuperació en aquesta zona per deixar els teus atacants en situació d’un contra un, aspecte en què el Barça és superior. Així va ser en els dos gols, el primer en una fantàstica passada de Messi a Luis Suárez, que va definir amb precisió, i el segon fet per Alba, que ofensivament està en un gran nivell. Molts partits es guanyen dominant les dues àrees