Criteris
Dimarts a la nit es va poder veure que això del futbol té molts pares i moltes mares. I sense discriminacions de cap mena se sap que el futbol accepta qualsevol plantejament que es vulgui fer, al marge o no dels gustos futbolístics. La voluntat de defensar d’uns i la capacitat d’atacar d’altres és legítim. O a l’inrevés, també. O com es vulgui. I resulta que l’equip que formalment defensa té més recursos o possibilitats de marcar. Sorpresa. O no. I que el que té la pilota més estona no té cap garantia de res. Ni d’arribar a la porteria contrària amb més facilitat ni de generar més ocasions de gol. Ho certifiquen les estadístiques. I el que vol atacar no sap o no pot superar les posicions defensives dels contraris. Malament. I els seguidors de l’equip que defensa lloen els seus jugadors i els agraeixen l’esforç. Ho valoren. Al contrari, els seguidors de l’equip que té obertament la voluntat de crear i buscar la porteria contrària pateixen si no exhibeixen prou recursos. Massa limitacions. Els equips tenen la personalitat que els seus entrenadors volen que tinguin. O la que els agradaria. O la que els clubs volen i tenen els recursos per aplicar. O la que els jugadors manifesten damunt dels terrenys de joc. O una mica de tot. O el que bonament poden. Se sap que no tothom pot triar el que voldria ni el futbol és tan generós. És evident que els models futbolístics no garanteixen èxits però qui s’estima la pilota sembla que generalment té més números per imposar el seu model. I també és un recurs lícit fer sortir els colors a la cara dels seus rivals incidint en les seves misèries. A la pissarra mai no ha perdut cap entrenador. Alguns s’han deixat algun jugador citant l’equip titular, però perdre, mai. L’esport i el futbol tenen la capacitat de generar tot el contrari del que ens imaginem o pretenem i això li dona la força i la capacitat de sorpresa que el fa imprevisible. I alguns diuen que justament per això té el seguiment que té. Ves a saber. Una mica de tot i molt de res fa que es parli de futbol. Com ara jo. Els anglesos s’estimen el futbol. El seu futbol. I el públic agraeix el sacrifici i el treball dels seus i no accepta l’engany. Ni dels seus ni dels adversaris. El seguidor del Barça probablement mai no aplaudiria el plantejament del Chelsea de dimarts. Tots defensen els valors. Els seus. Probablement li reclamaria que no renunciés als seus principis futbolístics i que busqués la porteria contrària sabent que l’eliminatòria s’ha d’acabar de jugar al Camp Nou. Ja no ens sorprenen els aplaudiments anglesos per recuperar una pilota del contrari o forçar un córner. És una cultura. Alguns valents com Guardiola treballen a Anglaterra amb criteris que no hi estan fets. De moment. I no els va gens malament.