Criteris

Dimarts a la nit es va poder veure que això del fut­bol té molts pares i mol­tes mares. I sense dis­cri­mi­na­ci­ons de cap mena se sap que el fut­bol accepta qual­se­vol plan­te­ja­ment que es vul­gui fer, al marge o no dels gus­tos fut­bolístics. La volun­tat de defen­sar d’uns i la capa­ci­tat d’ata­car d’altres és legítim. O a l’inrevés, també. O com es vul­gui. I resulta que l’equip que for­mal­ment defensa té més recur­sos o pos­si­bi­li­tats de mar­car. Sor­presa. O no. I que el que té la pilota més estona no té cap garan­tia de res. Ni d’arri­bar a la por­te­ria contrària amb més faci­li­tat ni de gene­rar més oca­si­ons de gol. Ho cer­ti­fi­quen les estadísti­ques. I el que vol ata­car no sap o no pot superar les posi­ci­ons defen­si­ves dels con­tra­ris. Mala­ment. I els segui­dors de l’equip que defensa lloen els seus juga­dors i els agra­ei­xen l’esforç. Ho valo­ren. Al con­trari, els segui­dors de l’equip que té ober­ta­ment la volun­tat de crear i bus­car la por­te­ria contrària patei­xen si no exhi­bei­xen prou recur­sos. Massa limi­ta­ci­ons. Els equips tenen la per­so­na­li­tat que els seus entre­na­dors volen que tin­guin. O la que els agra­da­ria. O la que els clubs volen i tenen els recur­sos per apli­car. O la que els juga­dors mani­fes­ten damunt dels ter­renys de joc. O una mica de tot. O el que bona­ment poden. Se sap que no tot­hom pot triar el que vol­dria ni el fut­bol és tan generós. És evi­dent que els models fut­bolístics no garan­tei­xen èxits però qui s’estima la pilota sem­bla que gene­ral­ment té més números per impo­sar el seu model. I també és un recurs lícit fer sor­tir els colors a la cara dels seus rivals inci­dint en les seves misèries. A la pis­sarra mai no ha per­dut cap entre­na­dor. Alguns s’han dei­xat algun juga­dor citant l’equip titu­lar, però per­dre, mai. L’esport i el fut­bol tenen la capa­ci­tat de gene­rar tot el con­trari del que ens ima­gi­nem o pre­te­nem i això li dona la força i la capa­ci­tat de sor­presa que el fa impre­vi­si­ble. I alguns diuen que jus­ta­ment per això té el segui­ment que té. Ves a saber. Una mica de tot i molt de res fa que es parli de fut­bol. Com ara jo. Els angle­sos s’esti­men el fut­bol. El seu fut­bol. I el públic agra­eix el sacri­fici i el tre­ball dels seus i no accepta l’engany. Ni dels seus ni dels adver­sa­ris. El segui­dor del Barça pro­ba­ble­ment mai no aplau­di­ria el plan­te­ja­ment del Chel­sea de dimarts. Tots defen­sen els valors. Els seus. Pro­ba­ble­ment li recla­ma­ria que no renunciés als seus prin­ci­pis fut­bolístics i que busqués la por­te­ria contrària sabent que l’eli­mi­natòria s’ha d’aca­bar de jugar al Camp Nou. Ja no ens sor­pre­nen els aplau­di­ments angle­sos per recu­pe­rar una pilota del con­trari o forçar un córner. És una cul­tura. Alguns valents com Guar­di­ola tre­ba­llen a Angla­terra amb cri­te­ris que no hi estan fets. De moment. I no els va gens mala­ment.