El Chel­sea-Barça de dimarts ens ha ense­nyat, un cop més, els diver­sos camins del fut­bol cap a l’èxit. Anto­nio Conte va acu­mu­lar homes a prop de la seva por­te­ria, va posar tres cen­trals per pro­te­gir-se de Luis Suárez i Leo Messi, una gàbia entre defen­ses i mig­cam­pis­tes per allu­nyar l’argentí de l’àrea, i dos car­ri­lers per anul·lar la feina de Sergi Roberto i Jordi Alba en atac, tan pro­duc­tiva en els últims temps. La idea era, a més, apro­fi­tar l’espai a l’esquena de la defensa del Bar­ce­lona per con­tra­a­ta­car. I per fer-ho, tres petits per córrer, Hazard, Willian i Pedro. I la pilota parada. Un Chel­sea trans­pa­rent. Un pla molt clar. Conte, for­mat en aquesta manera de veure el fut­bol, té clar que defen­sar-se és més fàcil que ata­car (és una qüestió d’espais) i que, per tant, és més fàcil gua­nyar títols basant-se en un ferm sis­tema defen­siu. És a dir, mirant la vida de dar­rere cap enda­vant. El camí més fàcil, sens dubte.

El Bar­ce­lona de les últi­mes dècades ha repre­sen­tat el con­trari. Vol la pilota, vol ata­car, vol jugar en camp con­trari i vol ser actiu, no pas reac­tiu. La idea de Johan Cruyff, con­ver­tida en un fet cul­tu­ral a can Barça, ha omplert d’orgull el bar­ce­lo­nisme: s’ha sen­tit únic i, a més, ha gua­nyat. Únic, perquè ho ha fet dife­rent a la resta dels clubs del món. I sí, ha gua­nyat molt i també ha aixe­cat molta admi­ració. I tot ple­gat ho ha fet renun­ci­ant al camí més fàcil. Perquè el Bar­ce­lona ha deci­dit gua­nyar des­a­fi­ant l’absència d’espais. I aques­tes difi­cul­tats con­cep­tu­als han fet millors tots els seus entre­na­dors, perquè, una vegada més, com que des­truir és més fàcil que cons­truir, els rivals de totes les èpoques s’han espa­vi­lat per mirar d’atu­rar el fet dife­ren­cial blau­grana, és a dir, el talent dins del mètode. I des de Cruyff fins a Luis Enri­que, tots han hagut de pen­sar molt per tro­bar sor­ti­des. I, és clar, uns se n’han sor­tit millor que d’altres en funció del seu conei­xe­ment de la idea ini­cial i del seu talent com a entre­na­dors.

I ara? Doncs més del mateix, amb els seus mati­sos. Perquè, evi­dent­ment, Val­verde no tran­sita pel camí fàcil de cedir els espais al rival, però tam­poc es deixa anar amb una davan­tera de tres homes dos dels quals donen vida a la pro­fessió d’extrem. Això s’ha aca­bat. Ni tam­poc tre­ba­lla la ver­ti­ca­li­tat a par­tir del dese­qui­li­bri perquè, excepte Messi i Ini­esta, l’equip no té rega­te­ja­dors. I, dins d’aquest esce­nari, la pos­sessió de la pilota, dar­re­ra­ment, és intrans­cen­dent, perquè no com­pleix l’objec­tiu fona­men­tal: fer-la ser­vir per gene­rar espais per tro­bar el camí del gol. El Barça, massa sovint sense cap pro­fun­di­tat, fa tiqui-taca, la defi­nició més ajus­tada de la pos­sessió inútil. Al Txin­gurri li costa ajus­tar aques­tes qüesti­ons perquè ni ha estat for­mat en la fórmula ni té fut­bo­lis­tes per por­tar-la a terme. Val­verde se sent més segur fent de Val­verde i fugint de l’aca­de­mi­cisme blau­grana. És menys bonic? Segu­ra­ment. És menys d’autor? Segur. S’allu­nya del Barça refe­rent mun­dial de la pilota? Doncs sí. Però aquest Barça, el que li han posat a les seves mans, no està capa­ci­tat per fer gai­res més coses de les que fa.

“I com ha anat això?” “Bé! Hem gua­nyat!” El resul­tat. La clau de tot. Ja només el resul­tat. Pel camí que sigui...