Rafael Nadal és un dels millors ten­nis­tes de la història. Però el seu ascens en el món de l’esport amaga un dels per­so­nat­ges més apas­si­o­nants de l’àmbit for­ma­tiu: la figura de Toni Nadal. Entre­na­dor, tiet, però sobre­tot for­ma­dor del deu vega­des gua­nya­dor de Roland Gar­ros. Només cal parar l’ore­lla, escol­tar el seu mis­satge, per enten­dre que la seva feina va molt més enllà d’ense­nyar el drive o el revés. El seu con­cepte de for­mació, ins­pi­rat, segons explica, en Johan Cruyff, és un potent mis­satge que sac­seja la consciència de qui esti­gui dis­po­sat a escol­tar-lo. És d’aque­lles figu­res geni­als amb una mirada espe­cial per des­gra­nar la rea­li­tat. I costa d’enten­dre que el Barça no bus­qui sim­bi­osi amb un culer confés com ell.

Sem­pre he pen­sat que el Barça, històrica­ment, ges­ti­ona amb poca des­tresa el seu patri­moni humà. Figu­res com els ger­mans Gasol, com Marc Márquez, Jorge Lorenzo o Mireia Bel­monte, han de for­mar part, d’alguna manera, de la repre­sen­tació social del club. Són figu­res mun­di­al­ment molt potents que s’han asse­nya­lat com a culers. I el Barça hau­ria de saber veure la poten­ci­a­li­tat del seu alta­veu. Com el de Fer­ran Adrià, o els ger­mans Roca. Una estratègia que, a 600 quilòmetres d’aquí, tenen molt clara. Amb Rafa Nadal o Fer­nando Alonso com a habi­tu­als a la llotja, o fins i tot amb Mireia Bel­monte, culer con­fessa, fent ser­veis d’honor després dels Jocs Olímpics. Aquí, en canvi, des­a­pro­fi­ten l’opor­tu­ni­tat d’ampliar l’alta­veu, de rei­vin­di­car-se, i dei­xen caure figu­res com la de Toni Nadal.

Una de les seves refle­xi­ons versa sobre el talent precoç. Un mis­satge molt de moda en els mit­jans dar­re­ra­ment. Par­tits en directe, entre­vis­tes a peu de camp, con­trac­tes i tras­pas­sos mili­o­na­ris i atenció des­me­su­rada de la premsa. L’esport for­ma­tiu engo­lit pel gran negoci. Exposa Toni Nadal que, quan ell i el seu nebot van arri­bar al cir­cuit, els ten­nis­tes domi­nants tenien entre 22 i 24 anys. Roger Fede­rer, Ley­ton Hewitt, Juan Car­los Fer­rero, Andy Rod­dick, Marat Safin, Gui­llermo Coria o David Nal­bandián eren habi­tu­als en els grans tor­ne­jos. Amb permís de Car­les Moyà, els joves con­tro­la­ven el ten­nis mun­dial. Una dada que con­trasta molt amb el pre­sent. Avui dia, Roger Fede­rer, amb 36 anys, és el número 1 del món, seguit de Rafael Nadal (31) o Marin Cilic (29). Per no par­lar dels Djoko­vic o Mur­ray, que també superen la tren­tena. Per Toni Nadal, aquest és un canvi cul­tu­ral. Avui dia el món és gover­nat per la imme­di­a­tesa. Es vol tot, ara i aquí. I les tec­no­lo­gies ens ho per­me­ten i ho fomen­ten. Però aquesta velo­ci­tat va en con­tra de la paciència. I per apren­dre, per viure, per ser espor­tista pro­fes­si­o­nal, cal ser paci­ent. A diferència de la vida actual, en l’esport for­ma­tiu les coses ni són ni pas­sen al moment. I el deca­latge pre­sent entre vida i for­mació espor­tiva genera més frus­tra­ci­ons que nous talents.