Rafael Nadal és un dels millors tennistes de la història. Però el seu ascens en el món de l’esport amaga un dels personatges més apassionants de l’àmbit formatiu: la figura de Toni Nadal. Entrenador, tiet, però sobretot formador del deu vegades guanyador de Roland Garros. Només cal parar l’orella, escoltar el seu missatge, per entendre que la seva feina va molt més enllà d’ensenyar el drive o el revés. El seu concepte de formació, inspirat, segons explica, en Johan Cruyff, és un potent missatge que sacseja la consciència de qui estigui disposat a escoltar-lo. És d’aquelles figures genials amb una mirada especial per desgranar la realitat. I costa d’entendre que el Barça no busqui simbiosi amb un culer confés com ell.

Sempre he pensat que el Barça, històricament, gestiona amb poca destresa el seu patrimoni humà. Figures com els germans Gasol, com Marc Márquez, Jorge Lorenzo o Mireia Belmonte, han de formar part, d’alguna manera, de la representació social del club. Són figures mundialment molt potents que s’han assenyalat com a culers. I el Barça hauria de saber veure la potencialitat del seu altaveu. Com el de Ferran Adrià, o els germans Roca. Una estratègia que, a 600 quilòmetres d’aquí, tenen molt clara. Amb Rafa Nadal o Fernando Alonso com a habituals a la llotja, o fins i tot amb Mireia Belmonte, culer confessa, fent serveis d’honor després dels Jocs Olímpics. Aquí, en canvi, desaprofiten l’oportunitat d’ampliar l’altaveu, de reivindicar-se, i deixen caure figures com la de Toni Nadal.

Una de les seves reflexions versa sobre el talent precoç. Un missatge molt de moda en els mitjans darrerament. Partits en directe, entrevistes a peu de camp, contractes i traspassos milionaris i atenció desmesurada de la premsa. L’esport formatiu engolit pel gran negoci. Exposa Toni Nadal que, quan ell i el seu nebot van arribar al circuit, els tennistes dominants tenien entre 22 i 24 anys. Roger Federer, Leyton Hewitt, Juan Carlos Ferrero, Andy Roddick, Marat Safin, Guillermo Coria o David Nalbandián eren habituals en els grans tornejos. Amb permís de Carles Moyà, els joves controlaven el tennis mundial. Una dada que contrasta molt amb el present. Avui dia, Roger Federer, amb 36 anys, és el número 1 del món, seguit de Rafael Nadal (31) o Marin Cilic (29). Per no parlar dels Djokovic o Murray, que també superen la trentena. Per Toni Nadal, aquest és un canvi cultural. Avui dia el món és governat per la immediatesa. Es vol tot, ara i aquí. I les tecnologies ens ho permeten i ho fomenten. Però aquesta velocitat va en contra de la paciència. I per aprendre, per viure, per ser esportista professional, cal ser pacient. A diferència de la vida actual, en l’esport formatiu les coses ni són ni passen al moment. I el decalatge present entre vida i formació esportiva genera més frustracions que nous talents.