Em fa il·lusió rebre avui a casa un contrincant admirable –i complicat de guanyar– com el Girona. Dita la qual cosa, entrem en matèria...

Quan Napoleó, al capdavant de la Grande Armée, es va presentar a les portes de Moscou, el mariscal de camp Mikhaïl Il·lariónovitx Kutúzov, cap suprem de l’exèrcit rus, no va oposar resistència. Resumint, l’estratègia era que, per salvar Rússia, s’havia de sacrificar la capital. La decisió va aixecar fortes crítiques, el veterà militar va ser acusat de covardia i el mateix tsar Alexandre el va qüestionar. Però la història recorda Kutúzov com un gran estrateg. S’espera dels líders, que tinguin una mirada elevada i que siguin valents en la presa de les decisions importants. Quedem-nos amb la idea.

A mi em va encantar el partit o, millor dit, la batalla de Stamford Bridge. Riquesa tàctica! Cada jugada, un duel a sang. Cada pilota, una qüestió personal. Cada acció transmetia una tensió brutal, única i molt característica del que és la Champions en essència. I, en aquest marc tan exigent, el Barça va donar la talla. L’actitud dels jugadors va ser exemplar. Va saber estar, van saber patir, van portar la iniciativa i van tenir personalitat. El 4-4-2 ens resta profunditat i ens falta desequilibri en atac, però aquesta carència, i més contra una defensa tan ben posicionada, tampoc ha de sorprendre. És per això, precisament, que hem de posar a punt Dembélé per a la tornada.

En qualsevol cas, a l’hora de fer anàlisis, és obligat tenir en compte que el Barça es va enfrontar amb un rival molt complicat. Moltíssim. Per sistema (3-5-2 elàstic), per plantejament (tancat al darrere), per la intensitat que gastava i per la categoria dels seus jugadors, atacar el Chelsea va ser com mirar d’escalar l’inaccessible mur de Joc de trons.

Ara bé, en partits de màxima exigència com una eliminatòria de Champions entre equips potents, en què una pilota al pal, un rebuig espifiat, un córner mal defensat... poden ser determinants, els jugadors escollits han de sortir al camp en plenitud de facultats físiques i mentals. La Champions és una dimensió superior. I és en aquest punt que recupero la idea del mariscal rus de les guerres napoleòniques: el Barça no va arribar a Londres amb el punt de frescor que reclamava el compromís. I això, amb tots els respectes, és responsabilitat de Valverde.

En aquesta línia d’anàlisi, em va semblar inaudit que el tècnic extremeny fes jugar a Eibar el mateix equip que, tres dies després, s’havia de batre a Londres en el partit clau. I encara més, quan els titulars ja havien acumulat el desgast –en gran mesura estalviable– de la copa. D’una (punyetera) vegada, Valverde ha de ser valent i donar protagonisme als suplents en la lliga.

Coutinho –que per això l’hem portat– i Vermaelen (molt útil), Mina, Alcácer, Digne, Denis, Vidal i Gomes (són aquests els que tenim), més Aleñá i Arnaiz... han d’aparèixer en els partits de lliga perquè Iniesta, Busquets, Rakitic (?), Suárez, Piqué, Leo... en definitiva, els indiscutibles, puguin arribar frescos als grans duels de la copa d’Europa. Rotacions! Dosificar! Oxigenar!

Parlant en plata, o Valverde s’obliga a confiar en la plantilla o el nostre destí en la Champions serà el mateix que el de l’exèrcit napoleònic a Rússia.