El llaç groc de Guardiola
La lliga està maca. Aquest Barcelona-Atlètic de Madrid de diumenge aixecarà passions perquè els de Valverde no volen cedir abans del retorn de la Champions i perquè els de Simeone passen, possiblement, pel millor moment de la temporada, amb Griezmann a la gespa del Camp Nou amenaçant amb el seu talent i exhibint unes qualitats que, diuen, veurem l’any que ve vestides de blaugrana. Messi, Suárez, Coutinho, Dembélé i Griezmann. Cinc estrelles, com les davanteres de l’any de la picor. En fi..., aquest és un debat per a un altre dia.
Si em permeteu, però, ens aturarem en un altre dels temes de la setmana: el llaç groc de Guardiola, una poderosa arma de destrucció massiva. Malgrat les amenaces de la Federació Anglesa de Futbol, el va lluir en la final de la copa de la lliga que, per cert, el Manchester City va guanyar brillantment a l’Arsenal per 3 a 0. Diuen des de la mediocritat que no s’ha de barrejar la política amb l’esport. És clar, perquè els esportistes són rucs i s’han de mantenir al marge del que passa al seu país, a la seva ciutat, al seu carrer i, fins i tot, a casa seva. Amb les orelleres i a caminar. Això sí, aquest mateix món de la mediocritat calla quan qualsevol esportista es manifesta en la seva línia ideològica. Aleshores no hi ha cap necessitat que l’esportista es mantingui al marge. Aleshores, és bo que el seu nom aparegui en les llistes dels partits polítics que concorren a les eleccions. I aleshores, és clar, es valora molt la seva experiència.
Guardiola du un llaç groc perquè no està d’acord amb el que ell considera un dèficit democràtic flagrant del govern de l’Estat espanyol. Com qualsevol ciutadà que també el porta a la solapa perquè creu el mateix. I n’hi ha d’altres que no el duen. I que creuen que Espanya és modèlica. I per això es vota i la ciutadania decideix qui mana. I com Guardiola forma part d’aquesta ciutadania està en el seu dret d’expressar-se com li doni la gana. I la poca tolerància amb les idees dels altres insta aquesta mediocritat –que sempre ataca en manada– a voler prohibir el dret d’opinar. I de pensar. I de somiar. I de decidir.
Que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez estiguin a la presó des del 16 d’octubre, i que Oriol Junqueras i Joaquim Forn, des del 2 de novembre, per qüestions ideològiques, és una anormalitat del sistema que la història jutjarà. I que moltes altres persones no hi siguin perquè han pagat diners per fugir de les maleïdes cel·les, també. L’espoli econòmic a còpia de fiances també és una indecència. Els presos polítics són ostatges del pensament únic: per la unitat d’Espanya s’hi val tot. I d’això també en parlaran els llibres d’història.
El llaç groc de Guardiola, com els discursos del president Puigdemont i la resta de polítics exiliats a Bèlgica i Suïssa, són un altaveu democràtic a favor de la dignitat que ajuda a pal·liar la por imposada a casa nostra a còpia d’interpretar les lleis com els dona la gana a uns quants i de l’amenaça constant de penes de presó que sobrevola casa nostra. Els que viuen a fora representen aire fresc davant la miserable censura imposada i de la vergonyant –i ja instal·lada, com tantes vegades al llarg de la nostra història– autocensura. La llibertat no es negocia. I la democràcia, tampoc.
A Catalunya hi ha gent que amaga el llaç groc. I a Espanya el porten molt pocs. I ara és aquesta causa però d’aquí a quatre dies en serà una altra. I tots aquests que riuen amb aquest abús ploraran el que els tocarà patir a ells. Perquè la història de la humanitat no s’acaba amb el cas català. Segueix i segueix, i els hàbits es consoliden. I se’n fan normes. I, després, lleis. I el que es va construir pensant a atacar una cosa acaba servint per a moltes d’altres. I si ara aquest règim serveix, en el futur, també. I si ara batallen contra un llaç groc, d’aquí a no gaire n’atacaran un de verd. I després un de taronja. I un de blau. Pànic a la diversitat fins al silenci final. Alerta. Amb intel·ligència però sense descans. Societat viva que fugi del paternalisme dels polítics. I més Guardioles. Tenim pressa.