És difícil tro­bar una expli­cació, si és que real­ment n’hi ha alguna, a la irre­gu­lar tra­jectòria de l’Espa­nyol aquesta tem­po­rada. Capaç de gua­nyar el Barça, el Madrid i l’Atlético de Madrid ofe­rint una bona imatge i, en canvi, de fer també un paper ben galdós con­tra equips teòrica­ment infe­ri­ors.

I és que la moti­vació espe­cial que poden tenir els juga­dors i tècnics quan s’enfron­ten amb els millors pot supo­sar un estímul extra, però mai un argu­ment que ho jus­ti­fi­qui tot ple­gat.

Però, per con­tra, sí que es poden treure algu­nes con­clu­si­ons d’aquest com­por­ta­ment amb can­vis tan radi­cals. Per una banda, les victòries con­tra els tres pri­mers clas­si­fi­cats de la lliga demos­tren que l’Espa­nyol pot jugar molt millor del que ho ha fet durant bona part del cam­pi­o­nat i que té una plan­ti­lla pot­ser no per aspi­rar als sis pri­mers llocs de la clas­si­fi­cació, però sí per tor­nar a estar de la mei­tat cap amunt.

I, d’altra banda, queda des­mun­tada la teo­ria de l’entre­na­dor en el sen­tit que els pres­su­pos­tos econòmics són els que manen i els que aca­ben orde­nant la clas­si­fi­cació. És cert que els clubs que tenen més diners acos­tu­men a estar a dalt de tot, però per la mateixa regla de tres també hi hau­ria d’haver qua­tre o cinc equips per sota dels blanc-i-blaus si només tinguéssim pre­sent el cost de les plan­ti­lles.

L’Espa­nyol no ha aca­bat d’ende­vi­nar la tecla de la regu­la­ri­tat aquesta tem­po­rada. I això s’ha vist en l’estat de forma d’alguns juga­dors, però també amb les cons­tants vari­a­ci­ons de rumb del tècnic. Can­vis cada dos per tres a l’equip titu­lar, com a mos­tra, aquest any Qui­que Sánchez Flo­res ha fet jugar dinou línies defen­si­ves dife­rents en vint-i-sis jor­na­des. I juga­dors que apa­rei­xen i des­a­pa­rei­xen sense una apa­rent expli­cació.

I també, com ja he comen­tat alguna altra vegada, poca autocrítica espe­ci­al­ment des de la ban­queta. Parau­les molt ben lli­ga­des, mol­tes fra­ses engres­ca­do­res, però que després no es tra­du­ei­xen al ter­reny de joc. A l’Espa­nyol li fa falta con­tin­gut, no pas en les prèvies dels par­tits, sinó durant aquests. I, en tot cas, els dies que això ha estat així l’hem vist amb comp­ta­go­tes.

Després del tri­omf con­tra l’Atlético de Madrid a finals de desem­bre, molts vam coin­ci­dir que podia supo­sar un punt d’inflexió per a l’Espa­nyol, però no va ser així, i aquests dos pri­mers mesos del nou any hem vist par­tits d’un nivell pre­o­cu­pant, com a Leganés, a Vigo i a la Coru­nya.

Tant de bo que després de gua­nyar dimarts pas­sat el Madrid aquest canvi tan espe­rat arribi, perquè, si no, aquest final de tem­po­rada se’ns farà molt llarg a tots ple­gats.