En la mort de Quini
Tenim dret, en aquest món, on la promoció mediàtica dels individus ens bombardeja dia sí dia també, a defensar-nos-en? O les normes bàsiques de les convencions socials ens obliguen a sotmetre’ns-hi com qui ha de creure en el misteri de la fe o que la monarquia n’és per gràcia divina? I els morts publicitats, ens han de servir per a alguna cosa més que per estimular el record de qui els va estimar?
Sembla clar que més enllà dels cercles íntims i particulars, respectables sense cap mena de dubte i es donin les circumstàncies que es donin, prou que devem ser lliures d’opinar d’allò que, sortint de la privacitat, s’escampa al domini públic; bo i més si la campanya pretén marcar un comportament exemplar, modèlic, apte per ser ensenyat a les criatures perquè perduri.
Els he de dir que els elogis fúnebres en general només em semblen pertinents si s’adeqüen a l’àmbit que els pertoca. L’exposició pública d’una relació privada, o bé és una indiscreció que fa vergonya o una pretensió intolerable. I al revés, guardar per a l’elogi íntim algun tret del difunt que ens pot servir a tots per millorar la vida, d’una pusil·lanimitat inacceptable.
En aquests temps tan endogàmics, la mort dels esportistes, a banda de servir-nos per fer memòria que ni l’esport no ens allibera de passar per caixa, ens permet constatar que l’exhibicionisme no té aturador ni vergonya. Llegir els missatges de sentiment escampats pels mitjans d’educació en massa i pensar que haurien estat millor a les pàgines del llibre de condol fa esborronar tant com imaginar la reproducció dels escrits d’aquelles pàgines privades per televisió en horari de gran audiència.
No coneixent el senyor Enrique Castro, mort dimarts d’un infart de cor, no tenim res a dir que fos tan humà com els amics diuen, però la bondat tan publicitada del jugador Quini a qualsevol li pot semblar a la frontera d’una conformitat molt poc recomanable.