Pànic i confiança
En el documental (molt recomanable) 78/52, el director Alexandre O. Philippe dissecciona la mítica escena de Psycho (Psicosi) a la dutxa: la cortina esquinçada, el psicòpata Bates (Anthony Perkins) destrossant amb un ganivet de cuina el cos nu de la dolça Marion (Janet Leigh), la sang pel desguàs i el geni d’Alfred Hitchcock transmetent una sensació de pànic penetrant. Un pànic, segurament, equiparable al que sentiran demà els defensors de l’Atlético quan Leo Messi els encari amb la pilota cosida al peu...
I un pànic similar també al que vaig experimentar dijous cada vegada que Mateu Lahoz es posava el xiulet a la boca! A Las Palmas vam voler guanyar amb el mínim desgast (els titulars saben que van justos) i, de fet, i amb tots els matisos, el guió s’estava escrivint en aquesta línia: 0 a 1 i situació controlada contra un rival molt limitat..., fins que va aparèixer en escena Lahoz en el paper del Norman Bates del col·lectiu arbitral.
Dita la qual cosa, no és cap novetat que l’equip està cansat. I tampoc ho és que la gestió de les alineacions i les rotacions (indispensables) per part de Valverde és (des del gener) altament qüestionable. No s’entén que Coutinho i Dembélé no juguessin i que Suárez, en canvi, jugués condicionat (sense l’agressivitat que el caracteritza, el charrúa no va veure la targeta però tampoc la pilota)... El Txingurri només confia en els indiscutibles, i els suplents no donen la talla. Mala peça al teler.
Però el partit de demà serà radicalment diferent. Som el Barça, no hem fallat en cap dels grans compromisos disputats en aquest curs i, amb Messi en aquest estat de gràcia, amb aquesta aurèola d’invencibilitat que desprenen les seves accions, tinc l’absoluta confiança que l’Atlético sortirà derrotat del temple. La lliga no perilla.
Cornuts i...
Tanmateix, m’incomoda molt que demà comencem a jugar només 65 hores després d’haver-ho fet a Las Palmas i amb un dia de descans menys que l’Atlético. Que la LFP, presidida per un fatxa i madridista confés i reconegut –en ambdues categories–, ens hagi fet jugar dijous és indignant. A propòsit, sona a acudit pèssim que el febrer passat, en l’assemblea extraordinària de la LFP per decidir l’augment de sou de Javier Tebas, el Barça hi votés a favor! L’individu cobrarà anualment la galàctica suma d’1,2 milions d’euros, més 250.000 en variables! “Val més boig conegut...”, se sent a dir pels passadissos del club. Què trist!
Encara resultarà que el tal Tebas és el nostre home! Per favor! El mateix que l’altre dia reclamava (cadena COPE) una sanció per a Luis Suárez “per voler provocar la cinquena targeta”. Però tu, què carall has de reclamar? Has reclamat sancions per a Cristiano Ronaldo, cada vegada que agredeix impunement un contrari? Cornuts i paguem el beure...
El cavaller del gol
Per als de la meva generació, Enrique Castro Quini ha estat el golejador per excel·lència del futbol espanyol, i no se’ns faria gens estrany que el trofeu Pichichi que premia el màxim golejador de la lliga portés el seu sobrenom. Vaig créixer desitjant que el 9 de l’Sporting fitxés algun dia pel Barça, però la injusta clàusula de retenció d’aleshores va retardar la seva arribada fins a l’estiu del 1980, quan tenia 30 anys.
Quini ens va regalar molts gols en moltes tardes de glòria i, si no hagués estat pels dos desgraciats que el van segrestar (després d’un 6 a 0 contra l’Hèrcules, amb dos gols seus, que recordo com si fos ahir), la lliga del 1981 (amb Helenio Herrera i amb el millor Schuster, el d’abans de la lesió a Bilbao) hauria estat nostra. Cavaller del gol, ens ha deixat un dels grans.
