De l’aparent inofensiva travessa de la qual els clubs de futbol reben una part, a les apostes esportives en directe d’avui per internet, sense cap control i que provoquen situacions dramàtiques. Està comprovat el mal que fan. Són un negoci. Rodó. I una malaltia que enganxa més d’un. I amb desmesura provoquen endeutaments sense límits. Es pot jugar des de casa. Si acabes els diners, sempre hi ha alguna ànima caritativa que en deixa amb uns modestos interessos. Per continuar apostant. Sense aturador. Tot són facilitats. Els diners sempre s’han de tornar. Amb l’obsessió de recuperar el que has perdut, hi tornes. Cada cop hi ha més casos. No hi ha compassió. Hi ha negoci. I molts drames familiars. I situacions difícils de superar. I de reconèixer. I de resoldre. Una de les malalties d’avui.

Ara mateix les apostes esportives són una font publicitària present en tots els mitjans de comunicació. I tal com està el pati, ningú la rebutja. Al contrari. Ja sé que va fer fortuna fa uns quants anys allò de prohibit prohibir, però si es va prohibir la publicitat del tabac i de l’alcohol no entenc com es permet la publicat, i cada cop més, de les apostes vinculades a l’esport que no tenen cap límit. Vincular els valors de l’esport a les apostes crea còmplices i companys de viatge que ningú no controla. Els mitjans privats les accepten i els mitjans públics haurien de tenir la iniciativa de rebutjar aquesta mena de publicitat, ni de cases d’apostes ni de crèdits ràpids al moment i a bon preu ni d’hipoteques generoses en vida per a la gent gran propietària d’un habitatge a canvi d’una mensualitat o les vendes d’edificis amb llogaters.

Sense obviar la bona fe en algunes accions, la picaresca i el negoci més destraler fan molt mal. Hi ha molta feina a fer. Entenc que el que fa mal és abusar-ne. Departaments especialitzats en el joc i les apostes de diferents hospitals i gabinets psicològics cada cop tenen més feina. És clar que és una qüestió cultural. Que li vols dir a algú que s’ha enganxat o que perd diners a grapats apostant desmesuradament sense reconèixer que té un problema greu i que posa sovint en perill el seu entorn familiar sense saber-ne sortir? A la publicitat que fan apareix sovint un missatge per tranquil·litzar consciències: juga amb responsabilitat. És clar.