El món empresarial –singularment el d’origen alemany, segons hem vist aquesta setmana– exigeix estabilitat, seguretat, inversió, certeses... amb la cantarella de la deslocalització com a amenaça latent i permanent. Té tot el sentit de món mirar d’invertir els diners en entorns poc vulnerables als alts i baixos. En tots els sectors de l’activitat econòmica... menys en l’esport, on tot sembla afectat pel risc i la ventura. Hi ha, però, qui ho aconsegueix. Les competicions de la FIFA, la UEFA i les lligues més potents són una màquina de generar diners amb la venda dels drets d’imatge. Una altra cosa és que en reparteixin prou bé entre els protagonistes, els clubs/empreses.

A Europa el futbol –i també el bàsquet, en proporció menor– només incorpora clubs al nivell top a partir de la inversió de moltíssims diners per part dels seus propietaris. I aquí comença la roda: els clubs necessiten retorn per a unes despeses desorbitades i això només s’aconsegueix jugant les fases decisives. Avui el Porto –per esmentar l’últim club que va guanyar la Champions sense ser un peix gros– no es podria coronar a Europa. Només interessa que la guanyin els del club dels 500 milions de pressupost, que, tot sigui dit, cada dia són més. El promotor que ven els drets no vol veure ni en pintura el Xakhtar Donetsk més enllà dels vuitens.

El mateix passa amb el bàsquet. Fa la sensació que als quarts de final de l’Eurolliga hi ha sis equips de presència obligatòria (CSKA, Fenerbahçe, Panathinaikòs, Olympiacòs, Madrid i Barça) i dues places lliures que només s’incrementen si algun dels anteriors la vessa, com ha fet el Barça aquests dos últims anys). Aquesta temporada hi ha un equip que està meravellant, el Zalgiris. Quart a sis jornades del final, ni el fet d’estar entrenat per una icona del bàsquet europeu com Sarunas Jasikevicius el salvarà si se li acut posar els peus a la final a quatre. Avui no guanyes l’Eurolliga si no tens un pressupost de cinc estrelles. I com que la bretxa s’ha ampliat entre els clubs d’Eurolliga i la resta, l’ACB ja no la guanyarà mai més un Manresa. L’essència de l’esport es desvirtua, però alguna culpa en tenim tots quan només volem pagar pel caviar i menyspreem els succedanis per bons que siguin.