Evidències perilloses
El Barça va aixecar dimecres el trofeu de la supercopa de Catalunya després de vèncer l’Espanyol en la tanda de penals. El primer títol de l’era Valverde, encara que la història no se’n recordarà, d’aquest dia, i esperar que l’equip s’emporti la lliga o la copa espanyoles. Normal. Tampoc el club fa res per dignificar la competició. Excuses amb petits gestos perquè no diguin. I poc més. En fi, expedient complert.
Del partit ens quedem amb dues tristes realitats. La primera, que excepte a Jasper Cillessen, a cap dels jugadors del primer equip que van ser desplaçats a Lleida els venia de gust el partit contra l’Espanyol. Yerri Mina, Lucas Digne, André Gomes, Denis Suárez, Aleix Vidal, Paco Alcácer i Ousmane Dembélé van mirar de complir el tràmit sense cap plus que dignifiqués la seva presència. Cap d’ells va enviar ni un sol missatge positiu a Ernesto Valverde. No són suplents per casualitat. I ara, durant el mes de març, quan arriba l’hora de la veritat, quan toca barallar-se amb el Chelsea per seguir o girar cua a Europa, quan s’acosten els moments decisius de la temporada, cal fer un pas endavant per sentir-se partícip de la lluita pels èxits. Jugant 90 minuts o només 10. Però a l’altura de les circumstàncies.
La segona realitat és que a Lleida el club no va il·lusionar l’aficionat barcelonista amb els futbolistes del futur. El torneig va permetre l’exhibició de nanos del planter de tota la vida com Sergi Palencia, Carles Aleñá, Abel Ruiz, Juan Miranda i Carles Pérez; fitxatges estranys com Marcus McGuane (a la banqueta també hi havia Jean Yves Ballou, que no va jugar ni un minut), i cessions inexplicables com les de Christian Rivera (Eibar), David Costas (Celta) i Martin Hongla (Granada). Algú, per moltes raons –individuals i estructurals–, ha allunyat tant el planter del Camp Nou que ni la supercopa catalana es va permetre el luxe d’oferir el tradicional al·licient de veure com es presenta el futur.
O sigui, ni suplents ni nens. Per això el rendiment que està traient Valverde de l’equip és molt valuós. Perquè, agradi o no al barcelonisme més academicista, el Txingurri té el que té. Alguns acceptaran que hagi renunciat al fet diferencial que va convertir el Barça en la referència mundial del sector de la pilota perquè segurament, deuen pensar ells, d’on no n’hi ha no en raja. D’altres s’avorriran veient el que veuen. Potser el barcelonisme ja ha arribat a l’espai convencional de només valorar la temporada en funció del nombre de títols que guanyi l’equip. Que cadascú tregui les seves conclusions.
Un no s’imagina l’opinió de Leo Messi mentre es mirava la supercopa de Catalunya per TV3. L’home que ho amaga tot. El que pinta color esperança –com deia la cançó– qualsevol realitat, per més dolenta que pugui semblar. El futbolista extraterrestre. Ell, cara a cara, davant d’unes evidències massa perilloses.
La vergonya de la desigualtat
Sense excuses ni matisos. Ni la força per imposar-se ni l’elecció per gèneres. Toca, d’una vegada i per sempre més, viure en una societat amb igualtat real entre dones i homes. I qui no ho vegi així, que se’n vagi a la merda! Amb perdó, però ja està bé de tanta ximpleria! Tenim pressa.