Volem la Champions
En el marc d’un enfrontament entre el seu United i el Barça, Alex Ferguson (25-11-1998) va declarar que admirava que un club com el nostre, “que només ha guanyat una Champions”, tingués un prestigi tan impressionant arreu del món. La –ja llunyana– reflexió del reputat tècnic escocès constatava dues evidències. La primera, que la grandesa immesurable del Barça és d’una naturalesa tan especial que no depèn, només, del palmarès. La segona, que al museu poguéssim exhibir solament una copa d’Europa (1992) ens descobria un dèficit històric i lamentable.
Uns anys més tard, a Wembley, després que el seu United sucumbís per 3 a 1 en la final de la nostra quarta Champions (28-05-2011), el mateix Ferguson se sincerava: “El Barça és el millor equip que he vist mai.” Avui, amb cinc Champions i dos triplets a les vitrines, per als qui han crescut idolatrant Messi i companyia, es pot ben dir que el Barça és al futbol el que Ferrari és a la fórmula 1, els Yankees al beisbol i els All Blacks al rugbi, per posar tres exemples de marca que serveixen per identificar un tot. Tanmateix, i en conseqüència, que en tres de les últimes quatre Champions disputades no hàgim passat dels quarts de final, és un fracàs molt dolorós. Així de clar.
Contra el Chelsea, un rival duríssim, no hi ha excuses: hem de seguir vius en la competició més important del món i la que més necessitem tornar a guanyar. Diumenge passat, el criticat Antonio Conte va fer un assaig general al camp del City pensant en el Camp Nou. El Pep Team va guanyar per 1-0 i amb un domini absolut que es tradueix estadísticament en un 71% de la possessió i amb 907 passades concretades. Però, atenció: només va poder fer tres xuts a la porteria de Courtois.
El pla de Conte per dimecres és tornar a edificar la muralla de Joc de trons, arribar a l’últim terç de partit amb 0 a 0 i provocar-nos la suor freda... No sé qui farà jugar Valverde, però tenir el control del mig del camp és clau per marcar el ritme i desactivar el seu contraatac (el City ho va fer molt bé). No cal dir que la possibilitat (no descartable) de recuperar Iniesta seria una gran notícia, ja que la seva creativitat (única) és un actiu imprescindible.
Dita la qual cosa, som el Barça i estic convençut que passarem als quarts de final. I sobretot: en partits decisius, dels que et poden superar emocionalment, que Leo Messi jugui amb nosaltres em provoca la sensació reconfortant que, vagi com vagi, la cosa acabarà bé. Superat el Chelsea, quatre batalles ens separaran de Kíev. Aleshores sí, començarem a parlar de triplet.
Per cert, avui toca lliga al camp del cuer. Descansaran jugadors com ara Messi, Busquets, Rakitic, Suárez i Piqué? Per favor. Gràcies.
Un PSG d’opereta
La cara de perdedor del xeic del PSG, Al-Khelaifi, al Parc dels Prínceps em va fer pensar en Napoleó III i la batalla de Sedan (1870), que va precipitar la fi del Segon Imperi després d’una derrota escandalosament humiliant per a França, que va veure com el seu exèrcit, amb el seu emperador d’opereta al capdavant, era capturat pels prussians.
Sense Neymar, sense ànima, sense esquema, amb un tècnic (Emery) molt superat i uns jugadors impotents i empetitits, el PSG va ser un rival d’opereta que va posar les coses escandalosament fàcils a un Madrid certament eficaç, però que només pot espantar els acollonits. De fet, no em desagradaria disputar els quarts contra ells...