Prepotència perillosa
No hi ha res que vagi més contra l’esperit del Barça com a club únic el fet que de vegades aparegui una prepotència en el joc o en l’afició que encoratja els adversaris. Neymar vol tornar i el soci presumptuós diu “res de res”. I si deixéssim els recels i opinessin els tècnics? André Gomes sembla tenir-ho tot per triomfar, però ni un gram de confiança col·lectiva per ajudar-lo. La pressa fora de lloc amb Yerry Mina no té sentit. Encara no sap on és. Dembélé és un nen a qui s’exigeix nivell de crac. Hi ha partits en què l’equip se sent tan superior que cau en la indolència. Després es guanya o s’arregla l’actitud, però s’ha deixar respirar el contrari i la imatge de superioritat res té a veure amb els valors del club. En tots els equips de tots els esports no hi ha cap tècnic que no sigui afable, educat, senzill i humil. Aquest és el camí, en els centenars de vegades que apareixen als mitjans sovint són la imatge del club. Tot passa per actuar de forma democràtica amb tothom. L’elitisme és estúpid per a qui és intel·ligent. Si ho fa un altre jugador per a ell va la imatge negativa. De cap manera s’ha de fer, per nervis que provoqui tal o tal altre jugador o per evident que sigui la superioritat de l’equip. Xiular un jugador de casa, la remor de fons que de vegades se sent al Camp Nou és propi d’enzes. O serveix només per perjudicar-te a tu mateix.
En el tema Neymar hem de fer costat al jugador, torni o no; és la bufetada més evident als presidents milionaris, que no empresaris, que usen els futbolistes com a joguines dels seus capricis.
