El Barcelona serà avui en el bombo dels quarts de final de la lliga de campions. 3-0 contra el Chelsea, que no és poca cosa. I amb la classificació, una realitat més: l’equip ja és a imatge i semblança del seu entrenador, Ernesto Valverde. De la mateixa manera que Pep Guardiola va exhibir un segell propi convertint el seu equip en una referència mundial pel seu control del joc a partir de la possessió i la pressió, i que Luis Enrique va ser capaç de donar encaix al trident fent embogir els partits amb constants duels d’àrea a àrea, el Txingurri ja té el seu Barça.

El tècnic basc no ha estat educat en el cruyffisme i, per tant, adaptant-se a certes idees impossibles d’eliminar perquè molts futbolistes les duen instal·lades de sèrie, ha decidit expressar-se tal com raja. Ser Valverde. I després del cop rebut en la supercopa espanyola es va convèncer a si mateix que posar-se un vestit d’un color que no t’agrada no és una bona solució. I va enfortir el mig del camp amb un quart home; i va alliberar Messi de qualsevol tasca defensiva i, a més, el va acostar a Luis Suárez; i va convertir els laterals en pals de paller d’atac; i va retornar Iniesta a la titularitat mentre li reduïa les obligacions sense pilota; i va sumar-li múscul a Sergio Busquets, amb un segon mig centre –el preferit, Rakitic–; i va establir acords amb els centrals per defensar a la carta, és a dir, no sempre amb mig camp a les seves esquenes; i va donar llicència a Ter Stegen per no jugar-les totes; i va establir dinàmiques corals per fer l’equip més segur, ajuntant línies, pressionant com havia estat costum i retornant el pes al mig del camp barcelonista.

El gol en el minut 2 de Messi contra el Chelsea va canviar tantes coses que, de cop, els anglesos es van veure sorpresos per aquesta nova realitat blaugrana. De cop tenien la pilota i havien d’atacar contra un Barça més endarrerit que havia decidit protegir el resultat com ho fa la majoria, és a dir, uns metres més enrere i acumulant defenses a prop de l’àrea. El Barça de Valverde va saber patir traient aigua a cabassos, fins i tot, amb refusos de Piqué cap a ningú. I ja tornaran. I ja buscarem els espais a l’esquena de la defensa corrent al contraatac. I així va ser. El 2-0, amb una pilota perduda al mig del camp per Cesc i una acció descomunal de Messi superant rivals amb una facilitat insultant, i el 3-0, amb una pilota regalada per Azpilicueta que Luis Suárez va traslladar a l’àrea abans que el 10 tornés a explicar a la història d’aquest esport que és únic. I a tornar enrere. I a treballar. Dembélé inclòs, anant a terra com a lateral dret, per evitar un gol de Marcos Alonso.

És el Barça d’Ernesto Valverde, menys acadèmic, menys brillant, menys exclusiu, menys únic..., però humil i treballador com ell, amb uns futbolistes convençuts i un pla claríssim de joc que ha convertit l’equip en extraordinàriament fiable. I que avui, en el sorteig dels quarts de la Champions, tothom voldrà evitar.