La por d’André
Temo que cap coach, assessor d’imatge o qualsevol altre tipus de capellà modern no hagi jugat amb l’André Gomes com un aprenent de bruixot al laboratori de la psicologia, però la idea de confessar al número 72 de la revista Panenka (El fútbol que se lee) que viu l’infern de la por de sortir al carrer perquè no li retreguin la insuficiència del futbol que desplega pot abocar-lo a un canvi radical de vida. Això si no es tracta d’una altra tàctica envitricollada dels voltors de la compravenda amb l’objectiu de beneficiar-se d’un traspàs dramàtic.
Imaginem-nos que no i que d’entre tot l’estol de comercials, agents i assessors que envolten el negoci en què s’han convertit aquests jugadors n’hi hagi algun que hi vegi més enllà de la rendibilitat comptable i s’ocupi de debò de la salut mental d’aquests nois avesats a veure el món empaitant amb calça curta el vaivé d’una pilota. Comptar que amb exposar la por urbi et orbi n’hi ha prou per promoure l’empatia del públic que el xiula és tan arriscat com creure que l’espectacle d’un estadi de futbol es fonamenta en una estona de la seva vida privada que els jugadors generosament ens brinden. La confusió pot fer més mal que no pas bé a un estat d’ànim feble, perquè entre la part del públic que pensa que la cosa va amb el sou, la que pot aplaudir-lo per caritat i aquella que calcula les hores de resignació i de por de perdre la feina que hi ha incloses en el preu de l’entrada a una distracció momentània, ves que la flama de la factura no se li faci tan gran que no li sigui impossible de pagar-la.