Visca el rei!
Subestimar el rival és la primera estrofa del cant de la derrota. Respecte màxim per al bon equip d’Eusebio di Francesco. És evident, però, que hi havia opcions més incòmodes, com per exemple la Juve que els ha tocat als de Can Padrós. Amb franquesa: jugant al nostre nivell, a nosaltres el Roma només ens pot guanyar a fer pizzes. Som el Barça i tenim Messi.
A propòsit de Leo. No deixa de ser una ironia del destí, per a un republicà convençut, haver d’admetre gustosament que el club de la teva vida, el Barça, ha esdevingut una monarquia. Jo ho tinc molt clar des de fa temps, i dimecres, al·ludint a la condició britànica del Chelsea, la grada d’animació va proclamar la idea al món amb la gran pancarta del “God save the King” i la imatge icònica de l’astre argentí. Certament, al final del duríssim encontre, se n’hauria pogut improvisar una altra, de dimensions similars, amb la inscripció solemne: “Sang, suor i Messi”.
Per enèsima vegada, Leo Messi va tornar a fer de Messi, és a dir, a convertir en normal una actuació colossal, que consagraria qualsevol altre jugador de talla mundial però que, firmada per ell, és una més marca de la casa. Per cert, és prou sabut que, en encreuaments de dos equips potents, en la Champions, els detalls són decisius. En aquest sentit, podríem apuntar els quatre pals sumats pels anglesos en els 180 minuts de lluita sense treva, dos allà i dos aquí. Però no ens equivoquem: el detall més determinant fou el naixement de Ciro, el petit de la nissaga dels Messi Rocuzzo, la vigília del partit del camp del Màlaga, fet que oportunament va alliberar el bon pare del desgast i risc de lesió que comportava jugar a La Rosaleda (contra el cuer).
Que Messi vesteixi la nostra samarreta ens converteix en favorits davant de qualsevol contrincant, com diria (i va dir) Guardiola. Però, si a més a més i sobretot, el geni surt al camp fresc i amb aquella punteta seva de velocitat i canvi de ritme (la jugada majestuosa del segon gol amb assistència a Dembélé –tota una declaració d’intencions del rei cap al jove diamant en brut– és l’exemple fefaent del que vull dir), aleshores el 10 del Barça és l’invencible superheroi dels estadis que genera, a parts iguals, confiança als qui en gaudim i pànic als qui s’hi enfronten.
Consti, igualment, que les lloances a Messi no han de ser llegides com un demèrit, en absolut, per a la resta del grandíssim equip que l’acompanya. En unes honestes declaracions, després de ser eliminat, Antonio Conte ho va deixar clar: “Messi és un supertop”. Però va afegir: “El Barça està marcant una època amb jugadors com Iniesta, Suárez, Piqué, Busquets... En fi, uns grandíssims complements per a Messi.”
En aquest sentit, defineix el caràcter dels nostres grans campions la manera com es van batre i com van saber patir en les dues batalles lliurades amb el Chelsea, a Stamford Bridge i al Camp Nou. Quan dimecres, en la segona part, vam haver de tancar files per defensar-nos, ho vam fer amb determinació espartana, replegant amb ordre, arrenglerant la posició davant de l’àrea pròpia i amb els dos centrals, Piqué i Umtiti, agegantats. I, alerta: amb un mig del camp de tres (abans dels canvis), amb Iniesta limitat i amb uns Busquets i Rakitic d’actitud immensa, però evidenciant cansament acumulat. No són els únics. Conclusió bàsica: els titulars necessiten oxigen i el calendari és asfixiant. En la lliga, rotacions! Mister, sisplau!