A dos nivells

A dos nivells. El de la praxi i el de la pro­jecció, poc a veure l’un amb l’altre. Amb els peus ferms a terra, l’expec­ta­tiva, sem­pre imme­di­ata. Avui torna la lliga a l’estadi, nou capítol del fre­nesí com­pe­ti­tiu. Encara no has paït els túnels a Cour­tois i arriba l’Ath­le­tic. Un Bil­bao, com l’ano­me­na­ven els vells afi­ci­o­nats, que prou dub­tes car­rega en una de les seves periòdiques cri­sis d’iden­ti­tat. Ara, ja sense l’ègida de Val­verde, també s’ado­nen com ànima en pena de l’enve­lli­ment sense relleu del seu pal de paller. Par­tit trampa, el defi­nirà la majo­ria, encara absorta en les cabòries dels quarts de la Cham­pi­ons. Aca­bar la lliga invic­tes ha de moti­var. Seria com un altre títol del qual encara no es parla. No jugarà Bus­quets, buit ina­bas­ta­ble mal­grat que sem­bli invi­si­ble en la seva dedi­cació quirúrgica, de per­fecció posi­ci­o­nal. Veu­rem qui n’ocupa la plaça, amb avan­tatge per a un immens Raki­tic que ha arro­do­nit una impen­sa­ble trans­for­mació de blau­grana. El sor­teig euro­peu ha sor­tit cara per con­fir­mar un dogma de l’ima­gi­nari fut­bolístic: quan has gua­nyat, ningú no es recorda de qui has dei­xat enrere. En con­seqüència, si els rivals són asse­qui­bles, per­fecte, ja arri­ba­ran els ossos a les semi­fi­nals. El Roma no ate­mo­reix i com més s’esba­tus­sin la resta d’aspi­rants, millor.

Després del prag­ma­tisme, pas­sem a les cabòries romànti­ques deri­va­des d’aquest pre­sent que comença a gene­rar un esde­ve­ni­dor mar­cat per la nostàlgia. A poc a poc, el Barça perd iden­ti­tat, estil i ja no és com era, ni juga com jugava. Arros­se­guem un dego­teig de pèrdues que accen­tuen la sen­sació de dol. Un a un, a poc a poc, marxa una gene­ració irre­pe­ti­ble. No només de fut­bo­lis­tes únics, sinó de per­so­nat­ges que, en major o menor grau, ens feien sen­tir orgu­llo­sos, repre­sen­tants imma­cu­lats del bar­ce­lo­nisme. Por­ta­ven l’ideal a la praxi, com si fos tan fàcil.

Ara és Andrés Ini­esta qui sos­pesa l’adeu i tam­poc podrem dir-li abso­lu­ta­ment res, només fal­ta­ria, després de tants anys, tan­tes ale­gries i, essen­ci­al­ment, ser com és. Un gràcil Nijinski que inter­pre­tava a la per­fecció l’estil propi, aquell que gene­rava feli­ci­tat a dojo. Quan Ini­esta és al camp saps que encara et con­nec­tarà amb els millors anys fut­bolístics de la nos­tra vida, que els deu acom­pa­nyants inter­pre­ta­ran fidel­ment la par­ti­tura orto­doxa, la que ens ha con­ver­tit en recognos­ci­bles i admi­rats arreu. Mai no t’aca­bes fent la idea que mar­xin els millors, d’aquí aquesta orfan­dat que domina les pro­jec­ci­ons. Ja no tor­na­rem a ser el que érem i el punt final el posarà, com no podia ser d’altra manera, el dia que toqui el dos la vui­tena mera­ve­lla, el màxim expo­nent. Fins ales­ho­res, impos­si­ble pre­dir on que­darà el límit de man­te­nir viva la flama, encara ens podrem emmi­ra­llar per reconèixer-nos. La sen­sació de marxa enrere és ja impa­ra­ble, mal­grat que quedi pal·liada pel segui­ment de l’actu­a­li­tat. Tant se val men­tre esti­gui Ell a la batuta. Exhau­rida la lite­ra­tura a Messi dedi­cada, retrona la rodona defi­nició que Pep Guar­di­ola, un altre absent en la llista de bai­xes sen­ti­des, li va dedi­car: com­pe­tició que jugui el geni, com­pe­tició en què serà favo­rit per poc que la com­parsa es digni a acom­pa­nyar-lo com mínima­ment cal. Cen­trem-nos en l’espe­rança imme­di­ata, doncs, siguem pràctics. Bar­ri­nar sobre el futur només emboira el pen­sa­ment.