A dos nivells. El de la praxi i el de la projecció, poc a veure l’un amb l’altre. Amb els peus ferms a terra, l’expectativa, sempre immediata. Avui torna la lliga a l’estadi, nou capítol del frenesí competitiu. Encara no has paït els túnels a Courtois i arriba l’Athletic. Un Bilbao, com l’anomenaven els vells aficionats, que prou dubtes carrega en una de les seves periòdiques crisis d’identitat. Ara, ja sense l’ègida de Valverde, també s’adonen com ànima en pena de l’envelliment sense relleu del seu pal de paller. Partit trampa, el definirà la majoria, encara absorta en les cabòries dels quarts de la Champions. Acabar la lliga invictes ha de motivar. Seria com un altre títol del qual encara no es parla. No jugarà Busquets, buit inabastable malgrat que sembli invisible en la seva dedicació quirúrgica, de perfecció posicional. Veurem qui n’ocupa la plaça, amb avantatge per a un immens Rakitic que ha arrodonit una impensable transformació de blaugrana. El sorteig europeu ha sortit cara per confirmar un dogma de l’imaginari futbolístic: quan has guanyat, ningú no es recorda de qui has deixat enrere. En conseqüència, si els rivals són assequibles, perfecte, ja arribaran els ossos a les semifinals. El Roma no atemoreix i com més s’esbatussin la resta d’aspirants, millor.

Després del pragmatisme, passem a les cabòries romàntiques derivades d’aquest present que comença a generar un esdevenidor marcat per la nostàlgia. A poc a poc, el Barça perd identitat, estil i ja no és com era, ni juga com jugava. Arrosseguem un degoteig de pèrdues que accentuen la sensació de dol. Un a un, a poc a poc, marxa una generació irrepetible. No només de futbolistes únics, sinó de personatges que, en major o menor grau, ens feien sentir orgullosos, representants immaculats del barcelonisme. Portaven l’ideal a la praxi, com si fos tan fàcil.

Ara és Andrés Iniesta qui sospesa l’adeu i tampoc podrem dir-li absolutament res, només faltaria, després de tants anys, tantes alegries i, essencialment, ser com és. Un gràcil Nijinski que interpretava a la perfecció l’estil propi, aquell que generava felicitat a dojo. Quan Iniesta és al camp saps que encara et connectarà amb els millors anys futbolístics de la nostra vida, que els deu acompanyants interpretaran fidelment la partitura ortodoxa, la que ens ha convertit en recognoscibles i admirats arreu. Mai no t’acabes fent la idea que marxin els millors, d’aquí aquesta orfandat que domina les projeccions. Ja no tornarem a ser el que érem i el punt final el posarà, com no podia ser d’altra manera, el dia que toqui el dos la vuitena meravella, el màxim exponent. Fins aleshores, impossible predir on quedarà el límit de mantenir viva la flama, encara ens podrem emmirallar per reconèixer-nos. La sensació de marxa enrere és ja imparable, malgrat que quedi pal·liada pel seguiment de l’actualitat. Tant se val mentre estigui Ell a la batuta. Exhaurida la literatura a Messi dedicada, retrona la rodona definició que Pep Guardiola, un altre absent en la llista de baixes sentides, li va dedicar: competició que jugui el geni, competició en què serà favorit per poc que la comparsa es digni a acompanyar-lo com mínimament cal. Centrem-nos en l’esperança immediata, doncs, siguem pràctics. Barrinar sobre el futur només emboira el pensament.