Les lesions són els pitjors enemics dels esportistes. Els priven del joc, de les dinàmiques col·lectives i dels focus, però sobretot els posen a prova la mentalitat, el cap. Fins a quin punt les hores de solitud al gimnàs o al costat d’un recuperador no els erosionen. En especial, en baixes prolongades. Alguns, per aquest últim factor, no se n’han sortit.

Shane Lawal no s’hauria imaginat mai, durant els Jocs de Rio de Janeiro 2016, que allà entraria en un túnel del qual no sortiria fins fa una setmana. En una acció fortuïta amb Nigèria, la seva selecció, l’interior va fer-se una ruptura completa del tendó rotular del genoll esquerre. Tan sols un segon, un instant, va fer trontollar una carrera esportiva. Perquè, en el periple de vint mesos allunyat dels parquets, ha viscut moments d’incertesa, de temor. Com quan, poques setmanes després que rescindís el contracte amb el Barça Lassa –ja no hi va jugar ni un minut en la temporada 2016/17–, no passés les proves mèdiques al Virtus de Bolonya a l’agost. Sense equip i encara masegat, l’Avellino va apostar per ell a l’octubre. A cegues. Han passat les setmanes, les anades i tornades entre Itàlia i Estats Units per supervisar-se el genoll, les confidències amb el preparador físic Silvio Bernabà i ha pogut tornar a jugar. Amb el suport incondicional de la seva dona i els dos fills, ha superat el mur mental que li ha fet desconfiar del seu cos en algun moment. I contra el Brindisi, va disfrutar com un nen. Tot l’esforç valia la pena.