De la darrera setmana, esportivament prou agitada, ens queden, més a l’ombra, una sèrie de noms. Començant pel del davanter centre del Chelsea Olivier Giroud, un autèntic depredador. Al seu costat Diego Costa és un innocent. Vaig tornar a veure el partit contra el Barça i a cada entrada etzibava un cop de genoll, o de colze, o una puntada al tou de la cama, o una trepitjada com la que va enviar a l’ infermeria Sergio Busquets. Potser cultiva la tradició francesa de la legió estrangera. Un altre nom és el de Quique Sánchez Flores, que no aconsegueix motivar el seu equip. Al cap de dos minuts ja pressentíem que, per actitud, el guanyaria el Betis. Fa alguns dies l’entrenador de l’Espanyol ho atribuïa a una manca de lideratge en cadascuna de les seves línies. Sembla que amb David López a l’eix de la defensa, Víctor Sánchez, si el deixen ser creatiu, al mig del camp, i Sergio Garcia a la davantera podrien cobrir aquest rol, però, de fet, no passa. Un altre nom és Dembélé, que més que un llamp per la dreta, que també ho pot ser, sorprèn quan utilitza les seves desmarcades per fer molt bones assistències. I registrar un oblit general cap a Deulofeu. S’ha parlat de les lesions d’Iniesta i de Neymar, com si encara fos del Barça, i en canvi no de la lesió de Deulofeu, que, cedit, sí que ho és. Fa tres setmanes es va torçar el peu. Silenci general, trencat per la piulada que va fer ell mateix el 27 de febrer: “ Gràcies pel suport. Malauradament estaré un temps fora però treballaré molt dur per tornar a jugar ben aviat.”