El fitxatge de Dembélé va ser la primera resposta del club a la fugida de Neymar. Van ser 105 milions i segurament acabaran sent 145, perquè en el món escassament transparent dels variables, jugadors del talent i les condicions del davanter francès tendeixen a complir totes les expectatives. És qüestió de temps. No es pot negar que Dembélé va aterrar amb el pas canviat al Camp Nou. Una lliga diferent, una manera de jugar a futbol diferent, una ciutat i un club de dimensions molt diferents, sense pretemporada, amb companys d’equip tan diferents a tot com Leo Messi i amb una lesió muscular greu en el seu tercer partit... Ah, i tot això amb 20 anyets. És una obvietat. Si qualsevol jugador ja fet necessita un temps prudencial per adaptar-se al nou entorn, al club, a l’entrenador, als companys, al futbol de l’equip, i ser capaç de donar el seu cent per cent, amb Dembélé hi hem d’afegir la seva joventut i la capacitat encara de créixer com a futbolista, com a persona i com a professional. Això no significa que el barcelonisme hagi de trigar molt a descobrir i disfrutar Dembélé. Els seus primers minuts contra l’Espanyol i la Juve ja van insinuar el seu potencial en el toc de pilota, els controls, les conduccions, els driblatges, la seva verticalitat afilada, l’exuberància física i la personalitat per assumir responsabilitats; i després van venir la jugada de gol a Màlaga, el golàs al Chelsea i els bons minuts contra l’Athletic. Però Dembélé, com tots, necessita entendre el seu paper i el dels seus companys en el joc, aprendre a jugar al costat de Messi sense deixar de ser Dembélé, i també necessita equivocar-se, que sovint és el pas necessari per aprendre a encertar. Dit això, la seva arribada va ser una molt bona notícia de cara a imaginar un Barça més poderós i la seva aparició en l’alineació titular del decisiu partit de Champions contra el Chelsea va ser una gran notícia per començar a construir-lo. Valverde podria haver optat per una opció més coneguda, més fiable i també més conservadora, però va apostar per anar un pas més enllà, per no aixoplugar-se en l’eficiència i buscar la intimidació, en definitiva, va apostar per continuar creixent. I no va ser l’únic. Messi també va apostar amb una passada que va acabar en gol i abraçada. El millor anunci del que ha de venir.