La marxa de Ney­mar del Barça va supo­sar un ter­ratrèmol a la indústria del fut­bol. Per una banda, per la quan­ti­tat de diners que pagava el PSG pel davan­ter bra­si­ler (222 mili­ons d’euros), fent sal­tar la banca! Per una altra banda, per la cons­ta­tació que el xeic pro­pi­e­tari del club pari­senc (el qatarià Nas­ser Gha­nim al-Khe­laifi) faria el que fos per con­ver­tir el seu club en un emblema del fut­bol euro­peu, encara que fos a França i havent de com­pe­tir amb rivals que a altres països juga­rien a segona divisió. Els mili­ons de Qatar van enllu­er­nar el pare de Ney­mar, sense comp­tar amb l’entorn on hau­ria de viure el seu fill. I, segu­ra­ment, ara se’n pene­dei­xen ate­ses les fil­tra­ci­ons interes­sa­des que arri­ben des de París.

El PSG és un club pre­si­den­ci­a­lista, pen­sat amb una clara volun­tat d’esde­ve­nir un ambai­xa­dor cor­po­ra­tiu d’un emi­rat que con­ver­teix l’esport en un actiu bàsic del seu soft power. I Ney­mar va ser un fit­xatge geo­polític: un actiu més de la marca Qatar. Però els equips de fut­bol no es fan com­pe­ti­tius a pes, sinó que hi ha múlti­ples fac­tors (interns i externs a l’enti­tat) que aca­ben fent que el pro­jecte tin­gui èxit. Per una banda, Al-Khe­laifi parla de fut­bol tal­ment com ho fa de l’esport al qual real­ment sap jugar, el ten­nis; per molt que té grans pro­fes­si­o­nals dar­rere per ges­ti­o­nar l’enti­tat (alguns de cata­lans), no deixa de ser un home que vol tocar cuixa quan és hora de pren­dre deci­si­ons espor­ti­ves. Per altra banda, la lliga fran­cesa té un greu pro­blema de com­pe­ti­ti­vi­tat –a còpia d’arros­se­gar durant anys un model econòmic caduc– que ha fet que un PSG inflat de gasodòlars es pas­segi sense con­tem­pla­ci­ons pels camps rivals; però, com va demos­trar el Real Madrid durant l’eli­mi­natòria recent de la Cham­pi­ons, l’èxit espor­tiu dels gals és un miratge quan s’enfron­ten als grans tòtems del fut­bol euro­peu. Men­tal­ment, els fran­ce­sos encara són molt poc madurs.

Ney­mar se n’ha ado­nat. Per arri­bar a ser Pilota d’Or, no només falta tenir qua­li­tat, sinó tenir un con­text on aquesta exploti davant de grans rivals. Avui, només la lliga anglesa o l’espa­nyola ofe­rei­xen un entorn on els grans juga­dors poden explo­tar i assen­tar-se. La pri­mera, per la com­pe­ti­ti­vi­tat interna, la tra­dició i el tipus de fut­bol; la segona, perquè té les dues grans mar­ques glo­bals, el Barça i el Madrid.