Dies de ‘santes’ reflexions
Els historiadors discrepen sobre si el dret de cuixa o dret de la primera nit (ius primae noctis) va existir realment com a tal o és un mite que la història ha alimentat (Alain Boureau analitza el tema a Le droit de cuissage). Sigui com vulgui, i salvant totes les distàncies amb aquell abús feudal injustificable, com a soci de club de futbol em sento ultratjat cada vegada que les seleccions, fent ús del dret de cuixa futbolístic vigent, ens pren els jugadors per usar-los (cal dir, en rigor, que els jugadors es deixen prendre gustosament). Que, en un moment crucial de la temporada, per jugar uns partits que –interessos crematístics a banda– no serveixen per a res, hàgim de tenir futbolistes escampats per mig món i creuar els dits perquè tornin sans i estalvis és indignant.
“Hi ha una cosa més escassa, fina i rara que el talent, i és el talent de reconèixer els talentosos.” La frase és de l’escriptor nord-americà Elbert Hubbard (1856-1915, autor del text A Message to Garcia, sobre un soldat de la guerra de Cuba). Doncs sí, Leo Messi ha reconegut el talent en Dembélé. I si Ousmane s’hi aplica a fons, els barcelonistes podem assistir a la forja d’un nou crac sota l’apadrinament del més gran.
Tinc clar que el primer que volia que Dembélé fos titular contra el Chelsea era Messi. Entre el rei i el jove nouvingut hi ha química: és la majestuosa jugada de Messi amb assistència a Dembélé que culmina en el segon gol als anglesos, és la passada d’alt mèrit –rasa, forta i precisa– de Dembélé a Messi que acaba amb míssil a la xarxa de l’Athletic... Dembélé és un diamant en brut, un jugador en creixement que ha de polir diversos aspectes del seu joc (pèrdues no forçades, decisions precipitades, rigor tàctic, definició...), però és un pura sang, i Messi percep que és capaç de llegir i entendre la seva partitura futbolística de geni. Gran notícia.
Defensar sense pilota
Un aspecte clau del joc del Barça és la pressió avançada, tot ajuntant línies. En diuen “reducció dels espais”, que fa possible, per exemple, que els centrals recuperin pilotes a la divisòria del mig del camp.
En les segones parts contra l’Atlético, el Chelsea i l’Athletic, hem assistit, en canvi, al replegament de línies, amb Umiti i Piqué liderant una rereguarda de tall convencional, amb les posicions atrinxerades davant de l’àrea pròpia i una gran actitud defensiva. En tots tres casos, la porteria s’ha mantingut a zero. Tanmateix, a mi em preocupa que no tinguem, en aquestes situacions, la capacitat de defensar-nos amb la pilota, adormint-la si convé. I no m’influeix una qüestió estètica, sinó pràctica i resultadista. Perquè el pas enrere ha comportat que l’equip quedés partit i per tant exposat, amb els davanters aïllats i el mig del camp desaparegut en combat.
I un matís, contra l’Atlético i el Chelsea el replegament no va ser voluntari, sinó forçat pel contrari, que es va aprofitar del nostre desgast i cansament acumulats. En clau de Champions –la peça major del triplet–, aquest detall és molt important.
Iniesta i...
Andrés Iniesta és únic i la seva marxa serà dolorosa. El més preocupant, però, és que repasso l’extensa nòmina de migcampistes que tenim i no en veig cap que sigui capaç de substituir amb plenes garanties cap dels tres intocables: Busquets, Rakitic i Iniesta. I l’únic que ho podria fer, el fem jugar de lateral (Sergi Roberto). Per cert, que Coutinho no és migcampista? Doncs que s’espavili i que n’aprengui.
