Indignats, igual que milers de compatriotes. Cadascú se sap la seva en aquest malson interminable, sorpresos per desconèixer fins on arriben els límits de la nostra paciència, la capacitat col·lectiva del país a l’hora d’entomar pulsions autoritàries, misèries morals i fatxenderies d’intolerants als antípodes d’una democràcia ben entesa i aplicada. A sobre, com que aquí es tracta de versar sobre la pilota, mantenim de fa massa temps una mena de pigot clavat al cervell que ens recorda constantment aquell episodi d’un passat barcelonista que era honest fins a extrems ara impossibles. Ens ve al cap la directiva que va tenir el coratge de demanar l’indult per als patriotes engarjolats en el complot del Garraf. No cap aquí una recreació d’aquells fets, si algú la desconeix. Aquells ancestres se la jugaven sense embuts en representació de l’anomenat “club dels catalans” perquè valoraven la coherència i l’actuació en consonància més que qualsevol altra virtut. Els catalans continuem sols en la nostra causa, com deixà dit el president màrtir. Només ens tenim a nosaltres i els nostres símbols. El Barça ho era. Ja no.

Durant anys i panys pensàvem que la simbiosi funcionava, que érem especials gràcies al nostre ambaixador esportiu. El FC Barcelona exercia com la nostra manera de presentar-nos al món a falta d’altres altaveus i estrats de major nivell. Ai, avui, exèrcit desarmat, com t’has de veure! Amagat, terroritzat per la idea de prendre mal si emprenyes els repressors. En mans de gestors que han venut l’ànima de la institució al diable per desconeixement de l’essència i posicionament allunyat del catalanisme ferm. Continua l’escalada de repressió i els directius, muts i a la gàbia, no fos cas, pregant que rodi la pilota i la gent se n’oblidi. Terrible, inaudita la seva inacció, esperant que el barcelonisme es distregui amb la pastanaga d’una prometedora temporada i continuï sense reclamar-los accions valentes i decidides. Tal com s’han comportat des del començament de l’anomenat procés, seria preferible que oblidessin la consigna del “més que un club”, buida de contingut. Érem el que érem i en això ens hem convertit. Tal com va, resultaria digne que fessin una roda de premsa per proclamar als quatre vents l’adopció del lema com un mer, estricte eslògan de màrqueting, despullat de cap altra connotació. Ara mateix, mantenir-lo com si fos cert no passa de resultar una estafa, retòrica i pràctica. L’autèntic sentit, el de sempre, agonitza. Només queda un darrer clau d’esperança, la mobilització des de sota, que el culer reaccioni i agafi la iniciativa. Queden dempeus dos fronts actius: l’equip al camp i el barcelonista a la graderia.

Cada partit suposa una oportunitat i convindria sospesar accions de major ressò, anar un pas endavant. A tall d’exemple, cal anar a Madrid per normalitzar la final de copa? Per dignitat, simplement, potser convenen altres mesures, com el boicot dels aficionats. Arribats a aquest extrem, tampoc serveix parapetar-se darrere de l’argument ultraconservador consistent a barrejar política i esport, quan el Barça no es pot entendre d’altra manera. Ja no esperem cap hipotètic gest efectiu de la mel·líflua directiva. Que el culer de base agafi el relleu, a veure què fa. És l’últim recurs que queda. Això, o repensar el club de dalt a baix.