La casa Moët & Chandon fa temps que malda per obtenir la pàtina de les sabates Lottusse o de les plomes Montblanc, que són elegants i clàssiques (és a dir, fermes i constants), i entrar definitivament en la categoria dels estris personals que s’utilitzen amb respecte. Per ampliar el mercat de les festes de més mal gust, distinció i gràcia (és a dir, de les més xarones) de l’exuberància econòmica del parasitisme social, els ideòlegs de l’empresa van associar-la als èxits esportius acordats al tarannà de la seva clientela amb l’objectiu que, per imitació i disfunció crítica, l’altre extrem de l’estupidesa també passés per caixa. Així, la xarbotada escumosa del xampany ha esdevingut el signe del triomf, i el malbaratament, el seu privilegi. L’acceptació exemplar i els beneficis que se’n segueixen és extraordinari i constata que el nínxol econòmic dels cretins és tan fabulós que la idòcia s’ha convertit en una epidèmia imparable: ocupant la imbecil·litat per la zona baixa de la capacitat raonadora dels humanoides, Red Bull ha relegat l’encanteri del beuratge amb bombolles als vernissatges exclusius de l’aristocràcia del tennis i d’altres esdeveniments socioesportius i ha abocat el prestigi del xampany a la claveguera de la depuració històrica.

Vist, aquests dies, el vídeo viral dels esquiadors espanyols celebrant com uns fatxendes excitats la detenció del president Puigdemont a Alemanya al davant del Moët & Chandon Winter Lounge a peu de les pistes de Baqueira-Beret, és ben clar que amb aquestes companyies, el Moët xaró té molt feina per fer-se respectable.