Resistència del groc

Espero que em com­pren­guin si els dic que em costa molt escriure en aquest estat d’excepció en què vivim: només diré que quan vaig publi­car el meu últim arti­cle a L’Espor­tiu no hi havia cinc cata­lans més empre­so­nats per motius polítics i una altra dona exi­li­ada a Suïssa amb l’espe­rança de con­ti­nuar vivint en lli­ber­tat. Des­in­te­res­sant-me pels esports en gene­ral, fins i tot el que faci el Barça no m’importa gaire just quan arriba aquell moment de la tem­po­rada en què tot es fa més intens amb la recta final de la lliga (que pot sem­blar gua­nyada, però que encara no ho està, a banda dels rècords pos­si­bles d’acon­se­guir) i les últi­mes eli­mi­natòries de la Cham­pi­ons. És així que el que m’interes­sa­ria més del Barça és que, men­tre que una diver­si­tat de clubs espor­tius cata­lans han mani­fes­tat dig­na­ment la seva pro­testa per la repressió, hi hagués la decència ins­ti­tu­ci­o­nal de pro­nun­ciar-se en con­tra dels empre­so­na­ments. Si la direc­tiva no ho fa, desitjo que almenys els socis i segui­dors del club (mal­grat que cada cop n’hi ha menys en un Camp Nou ocu­pat per turis­tes) expres­sin la seva indig­nació dime­cres vinent en el par­tit d’anada dels quarts de final de la Cham­pi­ons que el Barça dis­pu­tarà con­tra la Roma. Sí, men­tre a Espa­nya pràcti­ca­ment ningú no denúncia aquesta ver­go­nya democràtica, n’hi ha que per­se­ve­rem en la idea que la resistència con­tra la repressió de l’Estat espa­nyol s’ha de con­ti­nuar pro­pa­gant a Europa perquè aquesta reac­ci­oni. Pot­ser és cosa d’il·lusos i tenim molts indi­cis per pen­sar-ho, però, de la mateixa manera que ens afer­rem a l’espe­rança que els jut­ges de deter­mi­nats països per­ce­bin la fal·làcia de Pablo Lla­rena, vull con­fiar que a través del fut­bol vagi arri­bant als euro­peus que l’inde­pen­den­tisme català està sotmès a una per­se­cució.

He reco­ne­gut que la reacció d’Europa és pos­si­ble­ment una il·lusió i, en fi, em remeto a la sanció impo­sada per la Fede­ració Anglesa de Fut­bol a Pep Guar­di­ola pel fet de dur un llaç groc. Causa un fàstic pro­fund la hipo­cre­sia d’argu­men­tar que el llaç groc és un símbol polític que causa divisió: el fut­bol és ple de símbols que divi­dei­xen ali­ens a un gest ètic que recorda unes per­so­nes injus­ta­ment empre­so­na­des. Tan­ma­teix, Guar­di­ola ha tro­bat altres mane­res de fer pre­sent el llaç groc. I així ho ani­rem fent.